Publicitat
Publicitat

L'ús dels refugiats com a armes

Durant els primers dies del que s'ha acabat convertint en la revolta líbia, Muammar al-Gaddafi va convocar a Trípoli els ministres de la UE i els va llançar un ultimàtum: o deixeu d'ajudar els rebels o jo deixaré de col·laborar en matèria d'immigració i Europa haurà d'afrontar una marea humana procedent del nord de l'Àfrica. És una amenaça fonamentada, atesa la història de Líbia com a atractiva zona de pas per als nord-africans que volen entrar a Europa.

A més, durant la dècada passada aquesta amenaça ha funcionat com a mínim quatre vegades amb diferent eficàcia. En efecte, només la promesa de la Unió Europea d'aixecar, durant la tardor del 2004, les sancions encara en vigor contra Líbia va convèncer Gaddafi d'aturar el flux -aleshores considerat alarmant- de nord-africans cap a la diminuta illa italiana de Lampedusa i des d'allà cap al continent. Fins aquell moment havien anat a parar a Lampedusa unes 9.000 persones, 1.600 de les quals hi havien arribat el mes anterior a l'establiment de l'acord entre Brussel·les i Trípoli.

Tot i que no es tracta de xifres insignificants, no són res comparades amb els 750.000 o un milió de nord-africans previstos aleshores pels dirigents europeus. No és estrany, doncs, que el primer ministre italià, Silvio Berlusconi, hagi procurat mantenir bones relacions amb Líbia tant de temps com ha estat possible des del punt de vista diplomàtic.

D'altra banda, el que va passar el 2004 no ha estat un esdeveniment aïllat. El 2006 i, un altre cop, el 2008, Gaddafi va obtenir de la UE ajut financer addicional i equipaments (com ara vaixells) que es podien utilitzar per controlar la immigració il·legal.

A finals del 2010, la UE i Líbia van signar un altre acord de 500 milions d'euros que va servir per aturar, o si més no reduir d'una manera palpable, el flux de persones que travessaven el Mediterrani, fins que van esclatar els aldarulls a Tunísia.

Per molt tràgica que sigui aquesta mena de coacció per a les víctimes, l'amenaça de les bombes demogràfiques, com l'esgrimida per Gaddafi, no és nova ni exclusiva del líder libi. Com vaig demostrar en un estudi publicat l'any passat, entre el 1951 i el 2006 hi ha hagut, com a mínim, 56 intents de recórrer a l'amenaça directa o indirecta de les immigracions massives com a instrument de pressió no militar.

En aproximadament el 73% dels casos en què s'ha intentat, aquesta coacció ha aconseguit almenys una part dels objectius buscats, si no tots. La majoria d'aquests intents de pressió procedien de dictadors autoritaris, com el cubà Fidel Castro; Erich Honecker, de l'Alemanya de l'Est; el iugoslau Slobodan Milosevic, i l'ugandès Idi Amin.

Tot i això, val la pena tenir en compte que també han recorregut a l'amenaça i a la manipulació de les immigracions massives alguns líders democràtics, com ara Konrad Adenauer a l'Alemanya Occidental i Dwight Eisenhower als Estats Units.

El president d'Haití a l'exili, Jean-Bertrand Aristide, va fer servir la mateixa arma per convèncer una reticent administració Clinton d'ajudar-lo a recuperar el poder -per la força, si calgués- durant la tardor del 1994. El president Aristide va tenir molt menys èxit una dècada després quan, el febrer del 2004, va tornar a utilitzar aquesta arma per obtenir ajut internacional i dels EUA per rebutjar un atac dels rebels a la capital haitiana, la ciutat de Port-au-Prince.

A diferència de la posició adoptada pel govern francès, l'administració Bush havia afirmat durant molt de temps que, malgrat els seus nombrosos defectes, calia deixar que Aristide continués al poder fins que el 2006 acabés el seu mandat. Tot i això, menys de 24 hores després que Aristide declarés que, si no s'enviaven tropes en missió de pau per protegir el seu règim "democràtic", una altra onada d'immigrants podria arribar a Florida, l'administració Bush va canviar d'opinió de sobte, el va ficar en un avió i el va expulsar del país.

A Corea del Nord, Kim Jong-Il també ha explotat sovint, i d'una manera molt rendible, les pors xineses a l'entrada massiva de nord-coreans. Així ha aconseguit, entre altres coses, grans quantitats d'aliments i assistència tècnica, ajut monetari i en matèria d'ordre públic i, finalment, una cosa molt important: una actitud relativament tolerant respecte del programa nuclear nord-coreà.

El fet que els xinesos, en lloc de vetar (com molts van pronosticar) la votació de la resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides sobre Líbia, decidissin abstenir-se es podria interpretar com un avís als nord-coreans que hi ha uns límits més enllà dels quals no s'ha de pressionar ni tan sols la Xina.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT