Per un MNAC sense límits
La idea de convertir el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) en l'autèntic vaixell insígnia del sistema artístic i museístic català l'hem sentit moltes vegades des de la seva creació el 1990 i la seva obertura efectiva el 1995. En aquestes dues dècades, els bons propòsits massa sovint s'han vist frustrats per estretors pressupostàries, picabaralles institucionals, lamentables polèmiques ciutadanes, errors arquitectònics, indefinicions programàtiques i falta de lideratge. Malgrat tots aquests malgrats, el MNAC, amb una col·lecció de primer nivell, s'ha anat consolidant fins a esdevenir un referent per a la societat catalana, però sense haver assolit la notorietat i el ressò públic desitjables.
Al museu de Montjuïc li cal, sens dubte, fer un nou pas endavant. L'empenta i l'ambició que projecta el nou equip directiu, amb Josep Serra com a director i Miquel Roca a la presidència, són doncs molt benvingudes. Com també ho són el parell de decisions radicals amb què ahir van presentar la nova etapa: d'una banda, posar fi a l'etern i paralitzador plet amb el Macba sobre el tall cronològic entre els dos equipaments -el MNAC inclourà el llenguatge contemporani sense límits temporals-; de l'altra, ampliar el seu espai ocupant dos dels pavellons històrics de la Fira.
Aquest desvergonyiment expansionista és una bona notícia. Al MNAC li faltava gosadia, empenta, risc. Tot i els esforços expositius dels últims anys, segueix sent percebut majoritàriament -i a vegades injustament- com un immens contenidor estàtic. Tot el que es faci per canviar aquesta imatge serà poc.
Dit això, caldrà seguir amb atenció què hi ha rere les bones intencions. Amb els pressupostos a la mà, s'haurà de veure fins a quin punt el MNAC és una prioritat per a les administracions, fins a quin punt la societat civil hi aposta des del mecenatge, o amb quines propostes expositives, d'activitat i de recerca s'atrau l'interès del públic i de la comunitat artística. La feina a fer és ingent.
