Publicitat
Publicitat

FORA DE TEST

Ser i fer

MOURINHO. No sóc gens partidari d'extrapolar les polèmiques futbolístiques, sobretot quan parlem de política, però l'últim esperpent del Reial Madrid al camp del Vila-real em porta a preguntar-me per què l'estil i la manera de fer de Jose Mourinho han fet tant de forat, perquè el portuguès ha esdevingut una icona del madridisme, aquesta adhesió transversal a uns colors que -amb totes les excepcions que es vulgui- constitueix un dels ingredients fonamentals de l'ADN espanyol. Mourinho ha esdevingut un ídol popular per la seva manera de ser, i un referent de certes elits per la seva manera de fer. M'explico: d'una banda, el Mourinho milhomes, fatxenda i rebel, és aplaudit a les tavernes perquè connecta amb certa altivesa hispana que a mi, inevitablement, em transporta a aquell lema de postguerra que deia " Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos DOS ". Ell contra tothom, contra el món, més convençut com més assetjat.

VICTÒRIA. Però el que agrada de Mourinho, ja no a les tavernes, sinó en alguns despatxos importants, és el profit que treu del fangueig que ell mateix provoca, la seva lògica quasi militar, la seva cega determinació. Per al portuguès, l'únic valor és l'interès del club (que coincideix amb el seu), l'únic objectiu és la victòria, com sigui i per damunt de qui sigui. No importa el joc, no importa el tarannà, no importa tenir raó i no importa res que pugui interposar-se en el camí cap al triomf. Primer s'actua, de manera vertical i sense miraments. Les raons i les justificacions es pensen a posteriori. I qualsevol dubte, qualsevol indici de dissidència, és dolent i censurable perquè afebleix la fortalesa del grup. Aquesta manera de fer és molt política, és maquiavelisme aplicat al món de l'esport. I ja sé que en el món blaugrana hi ha partidaris de fer el mateix, però, en general, aquí ens perd l'estètica i els numerets de Mourinho ens esgarrifen.

CONGRÉS. Una manera de ser i una manera de fer és, justament, l'eslògan de Convergència en aquest 16è congrés que molts analistes, a Barcelona i a Madrid, consideren transcendental. Ho és per dues raons. Primer, per l'ambició de les seves propostes. Segon, perquè CDC està condemnada a ser el partit central de la política catalana en la pròxima dècada (en part per mèrits propis, en part per absència d'oposició). El límit de les aspiracions catalanes el marcaran els convergents, i especialment Artur Mas, que ara com ara és l'únic líder polític català capaç de fer-se escoltar i respectar, tant entre els seus com a l'exterior. L'únic risc de CDC i de CiU són, justament, les possibles contradiccions entre ser i fer. Encara que assumeixi postulats sobiranistes, CDC no és un cau d'agitadors, sinó un partit dissenyat per al govern i el pacte. Quan arribi l'hora, no només necessitarà èpica, com deia Jordi Pujol, sinó també un pla d'acció ben pensat i detallat per no quedar-se amb la queixa i la llagrimeta al primer cop de porta. Si realment Mas vol posar la proa cap a la sobirania, ha de pensar com fer-ho i posar-hi els cinc sentits, amb la mateixa determinació amb què el govern espanyol -on hi ha més d'un aprenent de Mourinho- mirarà d'evitar-ho.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT