Publicitat
Publicitat

Macron: un Napoleó del segle XXI?

Napoleó va aconseguir “desbloquejar” França, amb reformes educatives, legals, financeres, religioses i comercials, moltes de les quals encara existeixen. Macron promet una audàcia semblant

Encara no havia arribat als quaranta quan va pujar al poder i va derrotar un grup d’ultradreta sinistre que amenaçava d’enfonsar França. Bon lector i intel·ligent, tenia la millor formació que podia oferir França i n’havia tret el màxim profit. Tenia grans ambicions per a la unitat de l’Europa continental i perquè França hi ocupés un lloc primordial, i es mirava una Gran Bretanya recentment aïllada amb una irritació amb prou feines dissimulada que vorejava el menyspreu.

Es plantejava l’acció militar a Síria. Sobretot volia fer tornar les desenes de milers de francesos que s’havien exiliat a Londres per contribuir altre cop a donar vida al país, i va prometre ni més ni menys que una revolució popular concebuda per “desbloquejar França”.

Tant Emmanuel Macron com Napoleó Bonaparte encaixen en aquesta descripció perfectament, suposant que Macron derroti el Front Nacional de Marine Le Pen a la segona volta de les eleccions franceses del 7 de maig, igual que Napoleó va esclafar els monàrquics borbònics durant la dècada posterior al seu intent de cop d’estat del 1795. Fins i tot quan Le Pen acusa el seu rival de no estimar França hi ha ressons del retrat que els borbònics feien de Napoleó, a qui titllaven de foraster cors. No sembla que a Macron, que amb el seu moviment En Marxa adopta una metàfora militar que entusiasmava Napoleó, li importin les comparacions que ja s’estan fent.

Evidentment, la “revolució democràtica” que Macron espera que l’elegeixi no té res a veure amb el cop militar que va fer pujar Napoleó al poder el novembre del 1799, on es va mantenir fins al 1815. Però, igual que Napoleó, Macron, que es cataloga de centrista pragmàtic, diu que bandejarà el partidisme de dretes i esquerres que ha turmentat tant la política francesa de les últimes dècades.

Napoleó va aconseguir “desbloquejar” França, amb reformes educatives, legals, financeres, religioses i comercials, moltes de les quals encara existeixen. La Legió d’Honor, el Banc de França, el Consell d’Estat, el sistema educatiu i una bona part de l’arquitectura parisenca són estructures napoleòniques que donen fe del seu geni dos-cents anys després. Macron promet una audàcia semblant: “Jo no proposo reformar França; proposo transformar-la profundament”, va dir. Però ¿pot ser que “aquesta revolució” creï uns monuments tan perdurables?

Macron va néixer a Amiens, la ciutat on Napoleó va enviar el seu germà Josep per negociar la pau entre la Gran Bretanya i França el 1802. El tractat que s’hi va signar va durar tot just un any abans que les hostilitats tornessin a esclatar, en part pel problema de la relació de lliure comerç amb Europa que Napoleó no deixava exercir a la Gran Bretanya, ja que tenia por que afectés la indústria francesa. Les negociacions post-Brexit, en què molt probablement Macron jugarà un paper important, tenen unes ombres històriques allargades. Arran del trencament de la Pau d’Amiens del 1803, Napoleó havia atret gairebé tots els exiliats francesos que havien fugit a Londres durant la Revolució, més nombrosos que els exiliats que van fugir del tipus contributiu màxim del 75% instaurat pel president Hollande, que va tenir Macron com a ministre d’Economia del 2015 al 2016.

El pànic per l’ascens del Front Nacional, que ha portat Macron a un pas de la victòria, es pot atribuir en part a Charles de Gaulle. Ell va institucionalitzar els amplis poders de la presidència francesa el 1958, en un clar gest de complicitat amb la dictadura de Napoleó.

Es considerava que a França li havia funcionat un govern central fort que, durant la Segona, la Tercera i la Quarta Repúbliques que van venir a continuació, havia sigut visiblement insuficient.

De Gaulle també va mantenir el sistema de votació en voltes successives instituït per Napoleó, cosa que redueix el nombre de contendents. Va suposar que això garantiria que sempre arribessin a l’última volta dos candidats centristes de la dreta i de l’esquerra.

Però l’erupció de Jean-Marie Le Pen el 2002 i ara de la seva filla Marine ha rebentat aquesta suposició complaent, amb l’ajuda de la publicitat de la cobdícia i la corrupció del candidat de centredreta François Fillon, que altrament podria haver arribat a la segona volta en lloc de Le Pen. Com deu lamentar els seus càlculs l’ombra del general, el francès més important des de Napoleó.

La toxicitat de la política francesa moderna no hauria sorprès gaire Napoleó, que va sobreviure a tants intents d’assassinat com De Gaulle. Però fins i tot la perversitat d’avui en dia no és res si Macron no guanya el 7 de maig.

Una victòria neofeixista podria portar fàcilment a una revolta a les banlieues, cosa que recordaria els esdeveniments del 1848, el 1871 i el 1968, en què les protestes van desembocar en un bany de sang.

Si guanya, Macron rebrà el llegat d’un país escleròtic, improductiu, sobrecarregat d’impostos, absurdament burocràtic i altament partidista amb un enorme problema de seguretat. Napoleó va ser capaç de superar tots aquests mateixos problemes manipulant l’opinió pública a través del control de la premsa, forçant les votacions en un Parlament designat a dit i, simplement, imposant decrets un cop es va convertir en emperador de França el 1808.

Ho va poder fer perquè va diferenciar entre una “revolució popular” dirigida dictatorialment per ell i una “revolució democràtica” derivada d’unes eleccions lliures i justes.

Com a demòcrata autèntic i no pas com algú que només s’hi fa passar, Macron no es podrà permetre aquest luxe.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT