Publicitat
Publicitat

Madrid-Ciutat-Barcelona

Madrid.- Em va quedar de Madrid parlar de Sueños y visiones del rey Ricardo III, dirigida per Carlos Marín i adaptada per José Sanchís Sinisterra, o com ell mateix ha significat, intervinguda. La tal intervenció no és altra que començar per un poc més de la meitat de la tragèdia shakesperiana, amb la desfilada de les ànimes de les víctimes del duc de Glocester, ja proclamat Ricard III, la nit abans de la batalla de Bosworth, entre tuls i projeccions, que signen Dino Ibáñez i Miquel Àngel Llonovoy, per donar més dramatisme al “nou” començament de la “vida i miracles” del rei que abans era geperut i ara resulta que tan sols tenia escoliosi, i que fins i tot era un home garrit i atractiu. Està clar que la trobada de les despulles del monarca en un aparcament ha desvirtuat la tesi del bard sobre les hipotètiques raons de la seva virulència, però gens la crueltat del gran assassí, o de com arribà a assolir el tron d’Anglaterra. Aquesta no és la qüestió. Sanchis Sinisterra no altera l’ordre dels factors per variar una miqueta el muntatge. De fet, tampoc no varia ni la història ni l’obra original, encara que acabar amb la famosa sentència d’“El meu regne per un cavall” no la converteix en un broll d’imaginació. Jo diria que més aviat al contrari. És un final massa fàcil. En favor de Sinisterra, cal dir que ho fa per donar-li un altre caire, que no és cap altre que contar la història des del punt de vista del protagonista, que d’alguna manera accentua la seva crueltat, dóna consciència als seus actes, premeditació i traïdoria. S’ha de dir que Ricard III és una de les obres de Shakespeare que més m’agraden i captiven, i això obria un bon ramell d’expectatives, sobretot perquè també Juan Diego és un actor que em mereix solvència. Però l’actor no va tenir el seu vespre. No vaig entendre ni una paraula del que deia, fins i tot amb el micròfon sense fils que duia incorporat. Potser havia quedat sense veu i segurament va fer un esforç tan titànic com insuficient per estar en escena durant dues hores. Els seus companys en aquest viatge tampoc no varen estar gaire afortunats, si és que es pot lligar talent i fortuna. En cap d’ells hi vaig veure passió, sentiment o alguna cosa que fes que el seu personatge traspassés l’escenari. Potser la circumstància d’actuar amb micròfon els restava naturalitat i semblava que llegien un text amb més o manco professionalitat, a excepció de Lara Grube, que interpretava Lady Ana, i els llustrosos noms de Terele Pávez, Asunción Balaguer o Ana Torrent, que es quedaven amb la brillantor del llinatge. Tampoc la projecció de les llances del final que fitoraven el protagonista cridant la ja ressenyada frase varen estar a l’altura. O per ventura sí.

Ciutat.- Cena entre amigos, de Donald Margulies, guardonada amb el Premi Pulitzer l’any 2000 i dirigida per Daniel Veronese, no es pot dir que no sigui una proposta interessant. Idò així d’interessant era la proposta del Teatre Sans, protagonitzada per May Pascual, Gloria López, José Olmo i Orencio Ortega. Una dissecció del complicat món de la parella, en aquest cas de les parelles, dues. Està clar que el plantejament no és el més original per a l’operació de desentranyar un capítol molt habitual de la condició humana, però originalitat no és tan important com la qualitat en el tractament, i aquest muntatge de Cena entre amigos la té. Transcorre amb un ritme que no decau en cap moment, no pren part per cap dels personatges, ni bons ni dolents, tan sols éssers humans, i deixa el final obert, que sempre és una bona manera d’evitar el maniqueisme. I a més, a la versió que ens ocupa, el que s’ha eliminat, i que sempre crea distància, és el component nord-americà de l’original, que fa que l’acció pugui transcórrer en qualsevol lloc del món.

Barcelona.- Alberto San Juan anava a tir segur amb Ruz-Bárcenas, original de Jordi Casanovas, per les grans possibilitats que dóna un tema tan d’actualitat com els dels dos protagonistes d’un dels grans afers de la història negra de la política recent i que encara no ha conclòs i va per llarg. Brillant idea la de transcriure la declaració del ja pres Bárcenas davant el jutge, que molt probablement haurà de fer les maletes sense poder esbrinar la veritat de les perversitats econòmiques del partit actualment en el govern de l’estat espanyol. Dic brillant perquè molt probablement la majoria d’espectadors tan sols havíem ensumat algunes de les paraules del delinqüent confés i posar-les a l’abast amb una dramatització senzilla, restant importància a tot allò que no fossin les paraules d’un i l’altre, encara que, clar, les de Bárcenas són les que tenen més pes, té el seu què. Així, Manolo Solo, com el jutge Ruz, va demanant sobre el que en primera instància havia declarat l’extresorer del Partit Popular, el que havia cobrat la liquidació en “diferit”, i que l’imputat va negant a mesura que transcorre l’acció. I a mesura que transcorre l’acció primer un es troba davant un actor, Pedro Casablanc, que fa de Luis Bárcenas, però minut a minut es va transformant de manera que un ja no està davant un actor, és com si es trobés davant aquest moment tan transcendental, tan real, que posa els pèls de punta. Alguns espectadors en algun moment reien. No sé de què.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT