Publicitat
Publicitat

Madurar en democràcia

Segueixo amb passió indissimulada els processos electorals dels països amb els sistemes democràtics més consolidats del món, i en especial dels EUA i del Regne Unit. M'agrada analitzar els arguments polítics de les opcions que s'hi presenten, m'agrada sentir parlar els candidats, m'agrada analitzar-ne les campanyes i m'agrada conèixer què és el que en diuen opinadors mediàtics i opinió pública, que ja sabem que mai no acostuma a ser ben bé el mateix. Els americans i els britànics comparteixen arrels polítiques comunes, tot i que les arrels han fruitat de manera ben diferent. Malgrat tot, les dissimilituds estan compensades per elements comuns que són els que ara i aquí m'interessen. En primer lloc el fet que els electors són a la base de tots els processos polítics rellevants de tots dos països. Es pot argumentar que els electors són claus en qualsevol democràcia, i és cert. El que passa és que la consideració envers l'elector varia en funció del valor qualitatiu que el sistema atorga al votant.

En el cas britànic, basat en un sistema electoral majoritari, fet de petites circumscripcions de caràcter uninominal, la presència dels candidats en el territori, en cada petita circumscripció, és clau. No hi ha opció per a polítics deslligats de la comunitat electoral a la qual representen. Als polítics els cal una presència continuada a la circumscripció si volen tenir opcions d'enfilar-se a l'escala de la política nacional. També s'hi dóna el fet que, en tractar-se de candidatures uninominals, hi ha la possibilitat que dos candidats del mateix partit es presentin pel mateix territori, amb la qual cosa el concepte de candidat oficial perd importància. Això fa que el pes dels diputats al Parlament esdevingui alguna cosa més que anècdota de maquinària, per passar a esdevenir subjecte actiu de la política parlamentària. La importància dels backbenchers , o diputats dels escons de la muntanya, és determinant per assegurar majories.

En el cas nord-americà les primàries dels partits són un altre exemple de maduresa política. Cada candidat ha de guanyar-se el pa davant dels seus, davant d'aquells electors que en principi estan disposats a votar l'opció que cada candidat d'un partit mira d'encarnar amb més eficàcia per aconseguir la cadira del Despatx Oval. Segueixo l' app del New York Times sobre les eleccions del 2012, en què les notícies sobre les activitats dels candidats es desgranen l'una darrere l'altra amb una gran lògica: la d'explicar-se, la d'anar confegint un discurs que arribi amb claredat als electors. A mesura que avança el procés els candidats que aguanten la cursa aclareixen termes, objectiven opinions, desemboliquen cabdells. El partit mentrestant s'ho mira. Ho fa com ho fan totes les maquinàries: amb una opció presa. El que passa és que l'opció esdevé irrellevant si és desmentida per la majoria, difícilment sotmesa a control.

Segur que en tots dos casos hi ha tantes ombres com llums. No sóc un ingenu. El que passa és que m'agrada fixar-me en els sistemes que ens porten un avantatge clar en matèria democràtica. Espanya, amb Catalunya a dins, optà per protegir-se del cunerismo postfranquista a base de llistes fortament controlades pels aparells centrals dels partits polítics. Calia fer-ho. El poder de la màquina del franquisme hauria aconseguit infiltrar-se encara més en les organitzacions polítiques de la Transició, si no s'hagués pres aquesta decisió, pròpia per altra part de l'adolescència: la tensió entre control i llibertat.

Ara mateix, però, a mesura que ens anem fent grans trobem a faltar una llibertat allunyada de sistemes tendents a la cooptació i en canvi propera a la idea de donar a la capacitat i al mèrit el valor que tenen. Ens obsessionem amb complicacions enormes per defugir el debat sobre la nostra llibertat: la de triar. Madurar en democràcia hauria de voler dir fer el nostre país cada vegada més semblant als països amb els sistemes democràtics més oberts i consolidats de la Terra. No ens podem resignar a donar tombs sobre una manera de fer les coses que sabem que ens ancora al passat, impròpia dels temps actuals, feta de dades obertes i d'interacció sense límit.

Madurar en democràcia vol dir fer madurar democràticament també la manera com hauríem de poder triar les persones que ens jutgen. Un poder judicial obertament democratitzat ens ajudaria a guanyar confiança en el nostre sistema polític. És un debat no encarat, massa tancat en el corporativisme. Després passa el que passa i ens trobem amb el que ens trobem. Pensar que podem madurar democràticament sense posar en el mateix sac els nostres jutges és jugar amb les cartes marcades. Fer trampes a un adolescent és fer-li malbé la confiança en la maduresa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT