Publicitat
Publicitat

M'agrada la gent que plega

Matteo Renzi, un primer ministre ambiciós, charmant i amb un projecte de país al cap, creia que la millor eina per transformar i millorar Itàlia seria una nova Constitució. Ho va sotmetre a referèndum, l’hi van tombar per golejada i, a mitjanit, va anunciar que tirava el barret al foc. Una dimissió a temps tota una carrera política honora. David Cameron va portar el Brexit a referèndum pensant que guanyaria, però els britànics van votar fugir de la Unió Europea i va plegar de primer ministre. No va dormir a Downing Street ni dues nits més. Alex Salmond va pactar amb Londres el referèndum de la independència d’Escòcia, va sortir que NO i aquella mateixa nit va anunciar que se n’anava a casa. No tan sols abandonava la presidència del partit nacionalista sinó que dimitia de primer ministre d’Escòcia. Tres bons exemples del que en diuen salut democràtica. És, en qualsevol cas, un exercici de sentit comú. El punt just on es troben la dignitat i la vergonya.

M’agrada que pleguin els perdedors, però encara em fascina més quan un guanyador decideix deixar-ho tot. Aquesta setmana Nico Rosberg ens ha donat una lliçó. Portava una dècada a la Fórmula 1, duia tres temporades lluitant pel títol i, finalment, quan el pilot alemany va aconseguir guanyar el mundial de conductors, no va trigar ni dos dies a anunciar que deixava les carreres. Ja havia acomplert el seu somni. Amb la fita aconseguida, va renunciar a buscar més glòria esportiva i a guanyar molts milions d’euros. Ha sabut trencar la dinàmica de tenir més, acumular molt i quedar-se encallat en el cercle virtuós/viciós. Diu que té curiositat per veure quin capítol nou li reserva la vida. Aquesta és la paraula clau: curiositat. Que mai no ens en falti.

A bona hora, Bertolucci

“Ella m’odiava. Em vaig portar de manera horrible amb ella perquè no li vaig dir què passaria. Perquè jo volia la seva reacció com una nena i no com una actriu. Volia que reaccionés a la humiliació. Volia que la Maria sentís aquella ràbia, que no actués”. M’ha amoïnat què ha passat després d’aquesta confessió de Bernardo Bertolucci dirigint l’escena de la violació de l’ Últim tango a París. Hi ha homes que encara s’indignen més davant una denúncia que amb l’agressió que es fa contra les dones. M’esgarrifa com s’han fet escarafalls al·legant “que no hi va haver penetració”. Només faltaria. El que van tramar Bertolucci i Brando és una agressió en tota regla emparant-se en pretensions artístiques i amb la coartada d’una pel·lícula. Un abús sexual i professional. Com s’havia de sentir Maria Schneider, amb dinou anys, quan algú de gairebé cinquanta i amb un equip de rodatge al voltant li va refregar per sorpresa la mà entre les natges (amb mantega o sense), se li va estirar a sobre, la va immobilitzar i la va envestir repetidament? Schneider feia anys que ho explicava i ningú no es va escandalitzar. Ha calgut que fos el mateix Bertolucci qui admetés la seva culpa perquè la gent reaccionés. Una nova mostra de com el masclisme ho impregna tot. Bertolucci, acovardit per les reaccions de rebuig que ha generat la seva confessió, s’ha fet enrere i ha relativitzat els fets. La solució també ha estat de manual: menystenir la intel·ligència dels crítics: “Consola i a la vegada afligeix que encara hi hagi gent tan naïf que creu que el que veu al cine passa de veritat”. Potser, en canvi, va ser la prepotència artística i testosterònica de Bertolucci i Brando la que els va portar a no saber distingir entre realitat i ficció.

Més continguts de