Publicitat
Publicitat

"Mai més serà avui"

44 anys. Entusiasme frenètic. Expert en òpera i exbaríton professional reconvertit en presentador revelació de tele. Ha estimat i odiat la música a parts iguals. Estudiós i treballador. Obsessiu i perfeccionista. Escolta òpera des que té ús de raó i tot i que ha deixat els escenaris canta per tot arreu. No s'enfada mai ni tampoc passa vergonya. Estudia partitures una mitjana de tres hores al dia i la música li ha ensenyat a ser una persona normal. Presenta el programa Òpera en texans, i sí: a Liceu hi va en texans.

Quan arribo, ell ja hi és. Seu camuflat entre catifes barroques i sofàs entapissats. Immòbil, impecable. Ens saludem i desconnecta el mòbil. Al bar del Ritz estem envoltats de parets roses, llums daurats i cert aire clandestí. De cop descobreix un piano de cua i s'hi asseu. Arrenca amb Lady Gaga i s'abstreu de tot: ell i el piano; el piano i ell. Me'l miro sense ser vista: fulard al coll -en té desenes-, texans -a l'òpera i a tot arreu-, gest obert -fascinació per tot i tothom-. Em mira i segueix tocant: no té pressa. Ramon, d'on surts tu? No ho sé gaire. Jo era a casa i em van venir a buscar. I ara sóc aquí.

ERRORS I DIMENSIONS. Seu inclinat endavant: colzes sobre les cames, ímpetu en la conversa, passió per la música: el Ramon entén la vida a través de l'òpera; la història, la geografia, la política, la filosofia i també el dia a dia: he entès que el més fascinant no és la música, són les persones. I això és el que m'apassiona de la vida: la gent. ¿El món sense música seria un error? Simplement no es podria viure. ¿A tothom li agrada la música? Sí. ¿I tothom la sent igual? No i aquí la màgia: és brutal com un llenguatge matemàtic desperta sensacions diferents a cada oient. Què em perdo si no sé cantar? Em mira i em corregeix: La pregunta és què em perdo si no canto: s'ha de cantar sempre i tant com puguis. És una manera d'alliberar-se i d'entrar en una altra dimensió.

BARÇA I LICEU. El Ramon és pur entusiasme. Sense fre en tot el que fa, toca i sent. Sempre al màxim, sempre al límit. La seva és una relació d'amor-odi amb la música. Va estudiar-la de petit fins que la va boicotejar; la va retrobar i la va tornar a deixar. Per què? Jo volia ser el millor baríton del món i un dia em vaig adonar que no jugaria mai al Barça, que només jugaria al Rayo Vallecano. I si no era la Champions, no volia jugar. Frustració? Sí: quan vaig trepitjar el Liceu em vaig adonar que allò era massa per a mi. La resta és història: un any sabàtic, un cicle de conferències, una proposta per fer tele. Amb què t'ho passes millor? Amb la tele. A l'escenari mai quedava satisfet: era un patiment constant; ara cada dia de rodatge és un plaer.

SPOTIFY I LADY GAGA. Va tant com pot a l'òpera i cada cop és diferent. Segueix sent màgic? Cada cop és meravellós però ja no tinc la innocència de la música, he perdut la ingenuïtat i això em sap greu. Què val una entrada al Liceu? La més barata, 10 euros. ¿Veus alguna cosa des del cinquè pis? No, res. I la més cara, a quant surt? 160 euros. I encadena la resposta amb una comparació: Anar a veure Lady Gaga en val 200. Hi has anat, a veure-la? No. Però m'agradaria. Tens Spotify? Sí. Premium? No. Sóc molt català. Amb què te'ls gastes tu els calés? Sóc molt poc de gastar: dóna'm una tarda a la Casa Beethoven entre partitures i sóc feliç.

AQUÍ I ARA. En què creus més: ¿en allò impossible o en allò improbable? Quan tens ganes de fer una cosa, no hi ha res impossible. ¿Has aconseguit tot el que has volgut? De moment, sí. La vida del Ramon ha sigut un esprint: es va enamorar de pressa, es va casar de pressa, va tenir dos fills de pressa. ¿Tot ho fas tan impulsivament? La vida passa molt ràpid: mai més serà avui. Aquest és el moment: tu i jo, jo i tu. Avui és fins a la mort, fins al final, com si fos l'últim dia. La vida és aquí i ara. Si no, res no té sentit.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT