Publicitat
Publicitat

Pilot vermell

M'aixeco o me'n vaig

L' altra nit vaig anar al teatre. Vaig seure a la meva butaca, vaig desconnectar el telèfon mòbil i em vaig disposar a gaudir d'una obra de dues hores de durada sense descans. D'entrada vaig tenir por d'adormir-me abans de la segona escena, perquè la setmana havia estat intensa i llarga, però amb 10 minuts d'espectacle en vaig tenir prou per adonar-me que mai de la vida podria aclucar un ull davant d'aquella representació. Estava presenciant el que, molt probablement, era el pitjor teatre que havia vist en molts anys. Va ser curiós com la meva son va desaparèixer pel mecanisme invers que normalment ho fa: en general no m'adormo si l'obra en qüestió és bona, però en aquest cas tenia els ulls com un mussol per tot el contrari…

Després d'una eternitat vaig mirar el rellotge i vaig veure que ja portàvem 45 minuts d'obra i la cosa, lluny de millorar, empitjorava a cada minut que passava. Aleshores, en un acte inèdit i insòlit en la meva persona, vaig decidir aixecar-me i sortir -discretament- del teatre. Mentre anava pel carrer, de camí cap a ca sa i deixant enrere el teatre, em vaig sentir lliure. Lliure per haver decidit, lliure per haver-me aixecat, lliure per haver sortit i per haver triat què volia fer amb el meu temps i, per tant, amb la meva vida. Em vaig adonar que s'havia acabat la dictadura del "fins al final": per fi podia escollir! I no sé com, però un acte tan petit se'm va fer gran com una gesta. L'obra es continuava representant i la meva marxa no havia modificat el plaer que, potser, algú altre estava sentint mentre la mirava. La combinació d'aquestes dues coses, la meva llibertat per sortir i la seva per quedar-se, també em va portar a pensar que tant de bo tot fos tan fàcil com això: aixecar-se i marxar quan un espectacle, a la vida, et sembla lamentable.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT