Malalts de llibres

ELL VIU DE FER TALLERS d’escriptura. Li encanta el clima que es crea, tot i que s’espanta quan és tan intens que la psicoteràpia supera la literatura i les emocions sobrepassen les anàlisis tècniques. Quan la vida desborda l’escriptura. A ell li paguen per ensenyar a escriure. Ensenyar a viure tindria un altre preu.

Dels exercicis que els posa, el més interessant, gairebé excitant, és l’últim. Llegiran en veu alta un text d’un foli on expliquen una veritat incòmoda. Alguns ho interpreten com un secret. Fets rellevants que potser han explicat a algú, però que encara fan de mal dir. Escriure-ho, llegir-ho, fer-ho públic, farà que allò sigui més veritat. I pot provocar dolor en el moment. Com l’alcohol a la ferida, aquell mal que pica perquè cura. La cicatriu incipient.

Arriba a l’aula neguitós. És un professional, sap analitzar quina frase caldria esporgar, quin adjectiu hi sobra, com en milloraria l’inici, quina sentència mereix ser subratllada, però té el morbo de la intimitat revelada. Que algú sigui capaç de compartir com odia son pare, com va patir un abús sexual. No sap encara que això d’avui serà més fort, li farà perdre la son durant dies. Una alumna brillant, de les que seria injust que no publiqués els seus textos, relata de forma impecable com s’empassa la nàusea de conviure amb un home que ja no suporta. I no és pels fills en comú, ni perquè un dia van decidir tenir comptes conjunts. És per la biblioteca. No es veu amb cor de dividir els llibres, creu que s’arruïnaria en advocats per defensar quins són seus, no admetria la custòdia compartida d’algunes obres. Ell se sent interpel·lat per aquella veritat. Quan parles de tu és quan parles més dels altres. Torna a casa capficat, l’alumna malalta de llibres l’ha fet adonar que ell tampoc no se separa de la seva dona per por. En el seu cas és poc poètic, més prosaic: ell no podria acceptar viure sense el gos que comparteixen.