Publicitat
Publicitat

Mandingas i catalans

E scolta, Sefarad... Fa uns anys vam tocar el cel amb els dits quan José María Aznar ens va demostrar que, a més de parlar català en la intimitat, era capaç de recitar l'obra de Salvador Espriu. També el sogre d'Iñaki Urdangarin, en un atac de sinceritat, ens va elevar als altars en confessar que se sentia atrapat pels versos del poeta de Santa Coloma de Farners. I ara, en ple 2012, ha estat Carlos Dívar, el jurista ultraconservador que Zapatero va tenir els nassos de col·locar com a president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, el que ha fet incrementar la nostra autoestima tot esbombant als quatre vents que és un fan incondicional de l'autor de La pell de brau . Curiosa coincidència, no?

El català a Gàmbia. Precisament, Carlos Dívar va confessar aquesta noble afició després de ser blanc de les més variades reprovacions per haver comparat la llengua catalana i la mandinga a la comissió de Justícia del Congrés espanyol. El cas és que l'exòtica resposta va arribar després que el personatge en qüestió hagués sentit les crítiques dels diputats Joan Tardà i Mercè Pigem per la migrada utilització del català en l'àmbit de la justícia. Naturalment, aquests polítics feien referència a la situació de la nostra llengua a Catalunya, no pas a Mali o Gàmbia, on, per cert, viuen bona part dels membres de l'ètnia mandinga.

Les peripècies de Kunta Kinte. Certament, el gran mèrit de Carlos Dívar ha estat haver aconseguit situar els mandingues al centre de l'actualitat catalana. De fet, no se'n parlava tant des de finals de la dècada dels setanta del segle passat, quan TVE va emetre la mítica sèrie Raíces , que explica les peripècies del mandinga Kunta Kinte -i els seus descendents- per les terres americanes a les quals havia viatjat encadenat dins de les bodegues d'un vaixell negrer. Un vaixell que, tot sigui dit de pas, podria haver recalat al port de l'Havana i podria haver estat propietat d'algun digníssim comerciant català, de cognom Xifré, Baró, Vidal-Quadras, Martí o Samà.

Mentalitat verinosa. Però més enllà de Salvador Espriu, dels mandingues i del comerç d'esclaus, el cert és que la resposta de sa senyoria és una mostra més d'una mentalitat fortament arrelada en els diferents estaments de la societat espanyola. Una mentalitat transversal que encara no ha permès entendre que aquell imperi dels temps de Felip II on no es ponia el sol ja només existeix en els llibres d'història. Precisament, en aquella època reculada el cavaller Cristòfol Despuig, una de les principals icones del Renaixement al Principat, va escriure l'obra Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa , fa poques setmanes feliçment reeditada per Publicacions de l'Abadia de Montserrat. En aquest llibre Despuig reflexiona sobre la seva realitat quotidiana i, talment com si algunes de les seves frases haguessin estat escrites el mes passat, critica sense embuts tant la cada cop major identificació d'Espanya amb la Corona castellana com la creixent supeditació a aquesta darrera per part de les institucions de la confederació catalano-aragonesa.

Una feina ben feta. Especialment interessants són les referències de Despuig a la tergiversació de la història de Catalunya promoguda pel poder castellà, així com els laments per la pèrdua de prestigi del català i els intents de trencar la unitat de l'idioma a base d'anomenar-lo amb un nom diferent a cada un dels territoris on es parla. Els sona? Fins i tot, fa més de 450 anys, els seus diàlegs ja posaven un crit d'alarma sobre la progressiva i creixent penetració de la llengua castellana al nostre país. Vaja, més actual impossible. Potser el que caldria ara seria demanar humilment als personatges citats a la primera part de l'article que deixin de llegir en veu alta la poesia de Salvador Espriu i se centrin en la prosa de Cristòfol Despuig. A banda del seu evident valor literari, sempre els reconfortarà comprovar que ells i els seus avantpassats polítics han fet bé la seva feina. Paraula de mandinga!

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT