Manel Vich, el dol i el gol, el Barça i la vida

COM EM DOL la mort de Manel Vich, un home que sense coneixe’l l’he conegut molt. Hem compartit emocions. Ha sigut la veu del Barça durant 60 dels seus 78 anys. He llegit que l’any 1972 va crear un conflicte parlant per megafonia en català per dir que s’havia perdut un nen a tribuna. Però és que el nen s’havia perdut de veritat, i la veritat sempre es diu en la llengua que et dóna la gana, que sol ser la de la mare que et va parir.

Aprofito la seva mort per difondre una idea que fa temps que en Pepitu, company de seient del pare al camp, em demana que li faci arribar al Puyal. Estimat Quim, en Pepitu insisteix que el club hauria de dedicar un partit cada temporada a retre homenatge als socis que ens han deixat durant l’últim any. Que els seus noms sortissin a la pantalla, que tinguessin protagonisme com quan mor un exfutbolista o una autoritat. El club és dels socis, sense socis no hi ha club.

I ho dic aquesta setmana que al poble hem enterrat la Mercè Muntal, amb qui havíem compartit seient a l’estadi i en els últims mesos compartíem càncer.

Seria ideal que la veu de l’estadi un dia a l’any recordés que a més del gol hi ha el dol, que el Barça és important però la vida més. Que els socis neixen i moren, que l’equip necessita messis però també manelsvichs per cantar el seu nom, i mercèsmuntals per aplaudir-los. Deixo la idea per a Bartomeu i companyia, conscient que arriba tard, perquè si mai es fa realitat, ja no serà Manel Vich qui podrà fer l’homenatge. Però podria ser el dia de Manel Vich i companyia, dels socis que s’han perdut, i no precisament a tribuna. La vida són quatre dies i últimament i per sort tres o quatre Champions, i aquesta setmana em sembla pertinent recordar els socis que no veuran com guanyem aquesta Lliga i Copa del Rei.