Maneres d’assaltar el poder

1. FALS REFORMISME. Es parla de reformar el règim i, en realitat, només es busca consolidar un establishment polític molt corcat. Per això, no es parla del que s’ha de fer —quines decisions i reformes cal pactar— sinó de qui ho ha de fer: alguna combinació entre PP, PSOE i Ciutadans. És a dir, que la tasca reformadora només es pot confiar a tres partits, vetant per sospitosos d’intencions demolidores tots els altres. Vegem algunes de les reformes urgents: reforçar la divisió de poders d’un règim en què l’executiu colonitza les altres institucions; fer una llei electoral més justa en què el pes del vot dels ciutadans s’equilibri i la pluralitat real arribi al Parlament; donar reconeixement als subjectes polítics territorials, com ara Catalunya; dissenyar un sistema impositiu més equitatiu i exigent perquè Espanya deixi de ser “un semiparadís fiscal” (Xavier Vidal Folch); crear les condicions per reparar unes polítiques d’austeritat que han fet pagar la crisi als assalariats; afrontar, sense prejudicis ideològics del passat, la modernització de l’ensenyament; recuperar veu a Europa no per la via de la dòcil submissió, sinó buscant aliats per fer les reformes necessàries que permetin que la política recuperi la seva capacitat de posar límits als excessos dels mítics mercats; assumir les exigències de les societats culturalment diverses; i crear estratègies efectives per afrontar les tres principals amenaces a la democràcia: la manca d’autonomia de la política, la fractura de les desigualtats i la xenofòbia alimentada per les polítiques de seguretat. ¿Aquestes reformes es poden emprendre deixant-les en mans del bloc bipartidista, amb un PP ofegat per la corrupció i un PSOE en franca regressió, i posant vetos a una part de l’arc parlamentari? Parlen de reformes, però volen dir defensa de l’statu quo. El PSOE ha de decidir a quin cantó vol mirar.

2. ELS SEUS I ELS ALTRES. “No es pot fer confiança als que pretenen assaltar el poder”. La frase, referida a Podem, està treta d’un article de premsa. Però no cito l’autor perquè, en petites variants, l’he llegit i sentit repetides vegades en la campanya per deixar Podem fora de qualsevol combinació de govern. Tots volen conquerir el poder, per això es presenten a les eleccions, però quan es tracta de Podem es parla d’assaltar per donar-li una dimensió subversiva que no s’atribueix a cap dels altres, excepte a l’independentisme català. El que ha fet Podem és presentar-se a unes eleccions com tots i mirar de ficar-se en alguna coalició de govern. Són altres els que han assaltat el poder: ¿o no és assaltar el poder l’ús de les majories absolutes —nacionals, autonòmiques i locals— que ha fet el PP, destruint unes institucions —a València, per exemple— convertides en territori al servei de les trames de corrupció? ¿O no va ser assaltar el poder el que va fer la família Pujol a Catalunya? Els que veuen la palla a l’ull de Podem no veuen la biga a l’ull del PP. I a aquest partit li donen per suposada l’aptitud per governar que neguen a Podem. No només això: gairebé exigeixen al PSOE que deixi manar a Rajoy. Simplement, el PP és dels seus i els de Podem són dels altres. N’hi ha prou veient com vesteixen i parlen.