Mani sí, vaga no

No penso pas que la meva versió sigui l'única possible sobre el que va ser la diada de protesta del 29 de març. Però crec correcte explicar-la a partir de tres afirmacions.

Una aturada molt important però no general, ni de bon tros. Moltíssima gent va deixar de treballar, però és molt difícil identificar qui ho va fer per voluntat pròpia i amb desig de protestar, qui ho va fer coaccionat (també hi ha qui va treballar coaccionat), qui ho va fer per dificultats de desplaçament, o qui ho va fer per comoditat i per evitar problemes. Si ja és impossible aclarir-se en el ball de xifres que ens donen diferents fonts, seria ridícul analitzar a més de les xifres també les intencions. Aquestes dificultats han permès tot tipus d'interpretacions interessades per part dels governs, dels sindicats i de les patronals. Jo em quedo amb el convenciment que hi va haver una majoria de ciutadans que estàvem d'acord amb les raons de la protesta, però també una bona part que no considerava oportú fer una vaga general.

Una gran participació en les manifestacions que es van convocar al final de la jornada. Aquí sí que la presència al carrer va ser lliure i voluntària. Per tant, aquell que hi és, hi és, i no cal buscar altres consideracions. La participació va ser important pel nombre i per la composició sociològica. Tot i haver estat convocada pels sindicats, jo la definiria més com una manifestació de ciutadans que com una manifestació de treballadors . Responia no solament a una oposició a la reforma laboral del govern, sinó que volia fer patent el grau de malestar, de desconcert i d'insatisfacció que generen tant la situació actual com les polítiques que els governs estan duent a terme per fer-hi front.

Una preocupant irrupció de violència, especialment a Barcelona, que encara que fos organitzada per grups marginals i es desenvolupés fora de la manifestació, és difícil de separar de la manifestació en si. Això tenyeix d'un color especial tota la jornada, i fins i tot crea un cert recel a molta gent a l'hora de manifestar-se. La insistència a dir que són dues coses diferents no és sempre convincent, sobretot en aquest cas, perquè als habituals enfrontaments del final de les manifestacions o celebracions s'hi van sumar, ja al matí, actes violents per dificultar el desplaçament a la feina o l'obertura de centres comercials. Costa molt més d'acceptar que això no tingui res a veure amb la convocatòria de la vaga.

A partir d'aquesta percepció personal em faig algunes reflexions.

1. La vaga es va convertir en un dret per donar als treballadors i als seus sindicats una arma de pressió enfront de la capacitat de coacció dels empresaris en moments de conflicte. Era una manera d'equilibrar una mica les forces perquè permet als treballadors crear unes dificultats i uns perjudicis a l'empresa (encara que també ells en pateixin les conseqüències). Aquest dret potser s'hauria de limitar quan es tracta d'empreses de serveis públics, ja que en aquest cas l'afectació abasta tots els usuaris que no tenen res a veure amb l'enfrontament. La pràctica dels serveis mínims ha disminuït aquest problema, però no l'ha eliminat.

2. No crec bona la utilització de la vaga com a element de manifestació contra un govern, és a dir, la vaga política. Té molts inconvenients perquè afecta sobretot els serveis públics i perquè representa un fort cop a l'economia del país, ja que suposa una reducció del PIB i de la producció industrial. Hi ha altres maneres, tant o més contundents que aquesta, per expressar insatisfacció o rebuig sense perjudicar el conjunt de la societat. El 29 de març m'ha acabat de convèncer d'aquesta idea.

3. El govern hauria d'estar molt més preocupat per la importància de les manifestacions que no pas pel grau de seguiment de la vaga. La vaga és sobretot un pols entre govern i sindicats, una mesura de forces, i que sigui un èxit o un fracàs depèn de moltes coses. En canvi les manifestacions són un enfrontament entre govern i ciutadans. Surten del fons de la situació social i són un índex que ha posat de manifest un fort grau de malestar. Sortir al carrer voluntàriament vol dir molt més que deixar de treballar per causes difícils de determinar. És més, penso que una manifestació, sense vaga general prèvia, hauria estat encara més massiva.

4. S'ha de trencar d'una vegada la relació entre el dret a manifestar-se i els esclats de violència. La imatge de Barcelona en les grans manifestacions dels últims anys era la d'una ciutat oberta i tolerant. Ara passa a ser la d'una ciutat violenta. Qui té més responsabilitat a resoldre això són els governs, els jutges i els cossos de seguretat, però no oblidem la necessitat de més col·laboració de les organitzacions convocants per evitar l'actuació dels anomenats infiltrats . El dia 29 hi va haver algunes actituds sindicals massa ambigües. Els policies hi són per protegir els manifestants, no pas per reprimir-los, però hi són també per tallar la violència. I els serveis d'ordre de tots els organitzadors haurien d'implicar-se molt més a impedir radicalment tota deriva violenta; altrament se'n poden convertir en còmplices. Aquest punt s'ha d'aclarir molt més i s'ha d'actuar en conseqüència, sense embuts.

5. ¿Tot això servirà per a res? Espero que els governs, especialment l'espanyol, valorin la importància de les manifestacions, deixin de banda la chulería i acceptin un diàleg amb oposició i sindicats.