Manual per a atemptats: entre realitat i ficció
Dijous a la nit a Antena 3 emetien El caso Bourne. Pocs segons abans de tallar l’emissió del thriller, un pla de la pel·lícula ens mostrava un mapa de França i la càmera es desplaçava de París fins al sud, gairebé a la Costa Blava. De cop, es va interrompre l’emissió per informar-nos de l’atemptat a Niça. Es va produir una estranya continuïtat geogràfica i d’angoixa entre ficció i realitat. A La Sexta estaven emetent Policías en acción, amb imatges d’operacions policials, quan, de sobte, aquestes imatges van passar a ser les de Niça amb els policies disparant contra el camió. Una altra transició peculiar entre entreteniment i periodisme.
Antonio García Ferreras ja estava a punt per començar el seu espectacle de l’horror amb el format de la tertúlia. Quan el rigor informatiu i la prudència són més necessaris, les televisions han optat per una fórmula pròpia del gènere de l’opinió: la tertúlia. El presentador s’allibera de la responsabilitat de carregar el pes informatiu i es dedica a repartir joc entre col·laboradors pescats amb presses que, mirant les xarxes socials, van dient la seva. L’especial d’ Al rojo vivo va arrencar amb la banda sonora habitual de pel·lícula èpica posada de fons sobre les primeres imatges de la desgràcia. Quin horror que s’hagi acabat posant música a les escenes que han d’informar sobre la barbàrie. Tornem aquí a aquesta fusió entre el llenguatge cinematogràfic de les pel·lícules d’acció i el llenguatge informatiu de les catàstrofes. Els tertulians divaguen en teoritzar sobre la commoció dels fets en un discurs que acaba resultant buit. Ferreras es recrea en l’ús d’un lèxic que augmenta l’emocionalitat: que si “ golpes de terror ”, que si “ manadas de lobos ”...
Divendres al matí el periodista va mantenir l’estratègia. Partia la pantalla i combinava les imatges del passeig de Niça amb imatges de Síria i l’Iraq. Calia l’impacte de les explosions, els obusos, els tancs i les granades per compensar la calma dramàtica de l’endemà en el lloc de la tragèdia. Calen escenes d’impacte i no un passeig marítim buit.
El mal gust és infinit. Els dissenyadors gràfics de La Sexta van quedar descansats a l’hora de triar un fons de pantalla per al presentador d’ Al rojo vivo. Una bandera francesa amb les roderes d’un camió que la travessaven i un enorme esquitx de sang que es barrejava amb el vermell de la franja de l’esquerra. Talment com si fos el cartell d’una pel·lícula. El llenguatge audiovisual que acompanya les tragèdies ha perdut la contenció periodística. Música, declaracions artificioses, relat basat en l’emoció i l’impacte, imatges agressives de farciment, un fil narratiu basat en el suspens constant i el misteri de les incògnites informatives i un decorat que concreti la tragèdia.
