Maquiavel entre nosaltres
El poeta Ponç Pons m’ha fet arribar un llibret de celebració dels deu anys de Punctum, petita editorial lleidatana dirigida per menorquins. Es tracta de la traducció d’una carta escrita als 43 anys per Maquiavel al seu amic Francesco Vettori. Ponç Pons ens hi recorda que Maquiavel distingeix entre el príncep i el tirà: el primer actua a favor de l’estat -el fi superior que justifica els mitjans, la moral subordinada a la utilitat pública-, mentre que el segon ho fa en profit propi. Amb l’excusa de treballar pel bé comú, el príncep “no només ha d’aprendre a obrar de manera immoral, sinó que ha d’amagar la seva vilesa sota una màscara de suavitat, amabilitat, legalitat i decència”. Si us hi pareu a pensar, tots trobareu alguna persona propera així, algun agradable poderós del qual no us acabeu de refiar. Per això Maquiavel és un clàssic, perquè segueix sent perfectament vigent. No només en la política -sobretot de la mà de l’autoritarisme postdemocràtic-, sinó en tots els àmbits de la vida. Segueix sent imitat fins i tot per aquells que no l’han llegit.
El poder sempre envileix? No sempre, però costa resistir-se als seus encants. Un cop el tens, costa no sentir-se imprescindible. I costa deixar-lo. El límit de mandats és segurament la mesura més higiènica per prevenir els habituals excessos maquiavèl·lics. Uns límits que es troben molt a faltar a casa nostra. Si no el condemnen les urnes o la justícia, ningú fa un pas al costat. El cas de Mas és excepcional. Duran i Lleida, maquiavèl·lic de manual, es va resistir fins al final. Rajoy seguirà i seguirà, impassible, amoral i amable. Tant de bo Puigdemont compleixi amb la paraula de no tornar-se a presentar, pel seu bé i el de tots nosaltres. No tinc res en contra seu, esclar. Però l’ombra de Maquiavel és allargada i segur que la dificultat del repte sobiranista la fa omnipresent.
Ara es parla de nova política. Jo preferiria parlar de vella filosofia il·lustrada de la mà de Kant, recordat també per Ponç Pons: “Obra només de manera que puguis desitjar que la màxima de la teva acció es converteixi en una llei universal”. Aquell Kant que va imaginar la possibilitat d’una altra manera d’exercir el poder, d’un ordre internacional alternatiu, tal com el va descriure a La pau perpètua. Per cert, l’ideal kantià va trigar dos segles a arribar amb l’Europa unida que ara ens estem carregant amb el maquiavèl·lic rebuig als refugiats.
En fi. Nova política? M’intriga saber com acabaran d’aquí uns anys els líders de la nova esquerra, especialment Iglesias. ¿Què pesa més, en ell, l’afany de poder o el de regeneració? Temo que el seu estatisme també té un notable pòsit maquiavèl·lic. Vist el precedent de Felipe González, que a la Transició va encarnar el mateix que ara representa Iglesias, no tinc gaire esperances. I Colau? Si el seu model és Maragall, encara anem prou bé. Li trobo a faltar, però, una tradició en la qual inserir-se, més consciència històrica i ideològica. En aquest sentit, els de la CUP estan més ben falcats (tot i que no exactament els de la CUP de Barcelona). Maragall bevia d’un socialisme més o menys llibertari, poc marxista, i formava part, per formació i arrels familiars, de la llarga cadena del catalanisme cultural i humanista. Colau és pur activisme. Veurem cap on cau.
Cal fortalesa moral per exercir el poder sense caure en la temptació del poder pel poder. I més a Catalunya, on històricament n’hem estat mancats, i on per tant fàcilment anem d’un extrem a l’altre: o n’abusem o en fugim. Ara que anem a la recerca democràtica d’un estat propi, ens serà útil trobar l’ aurea mediocritas, el punt mitjà. Ni sants ni dimonis. Però més Kants que Maquiavels. Ponç Pons ens proporciona l’advertència final: “L’ombra de Maquiavel sempre ha estat i continua essent subtil i poderosa”. Poderosa.
