Publicitat
Publicitat

Marcel·lí Antúnez: "A Catalunya la cultura ara és un monstre burocràtic"

Realitat"El teatre és una representació de la cova platònica on vivim i ens emocionem" Respostes "L'art és fonamental amb el cacau que hi ha. Necessitem que algú hi posi ordre, encara que sigui el seu"

Marcel·lí Antúnez visita aquesta setmana el Mercat de les Flors, on presenta des d'ahir i fins dijous Pseudo , un muntatge en què recupera el drama inacabat de Luigi Pirandello Els gegants de la muntanya. El fundador i exmembre de La Fura dels Baus arriba al Grec cobert d'un esquelet de sensors que donen vida al seu alter ego i envoltat de tres pantalles que emulen la cova platònica.

Per què t'interessa el mite de Plató?

Com a artista veig que el teatre ha estat l'espai on fa milers d'anys que les disciplines es troben. Aquesta complexitat genera un espai i un temps que s'assemblen molt a la vida. És una representació de la cova platònica on vivim i ens emocionem.

Quins personatges trobem a Pseudo?

Faig una aproximació als personatges de l'Escalonya, la casa de l'obra de Pirandello, que es podria traduir com la casa dels que tenen mala sort. Són els que avui en diríem friquis o monstres: nans, una dona grassa... En definitiva, refugiats. Introdueixo una dotzena de microrelats i els poso en escena envoltat d'un públic de 80 persones, dretes, al meu voltant.

Trenques la barrera entre actor i públic.

És un retorn als meus primers anys d'activitat: el teatre de carrer i La Fura mítica dels anys vuitanta. Per què no he de trencar aquesta quarta paret que em separa del públic? És una herència del segle XIX, creada per Wagner. L'experiència que hi té el públic no és tan desconeguda, un crític va dir que provoca un regust d'història de festa major, la que t'explica algú de prop i que et fa entrar-hi.

És una pràctica poc estesa.

Ens diuen que fem teatre alternatiu, però als vuitanta l'alternatiu era el que ara fa el TNC. Vaig tenir la sort de formar part de La Fura dels Baus, una companyia que va poder-se fer gran i cavalcar per tot el món en una època en què els nostres polítics no sabien què s'havia de fer amb la cultura.

Com veus l'escena teatral catalana?

Ens hem anat fent cada vegada més dependents de les institucions i, ja se sap, qui paga mana. La cultura s'ha convertit en un monstre burocràtic brutal, un funcionariat. La política cultural de Convergència i Unió en els anys de Jordi Pujol va fer molt èmfasi en què la cultura fos en català, més enllà del contingut. Com a catalans no tenim només la llengua parlada, tenim moltes formes d'expressió, però com que no són identificables han quedat en segon terme. Pràcticament totes les sales de Barcelona fan el mateix tipus de teatre. La majoria de companyies independents hem de sobreviure amb el que fem a fora. No hi ha hagut manera de crear públic ni mercat.

¿L'Institut del Teatre alimenta aquesta tendència?

És complicat passar-ho tot pel mateix sedàs, l'Institut ha format generacions de gent molt competent. Evidentment, és un sistema de vasos comunicants: la sortida laboral són els culebrons de TV3 i els que hi surten són els que van als teatres, on es guanyen la vida i on aporten públic. És una dinàmica perversa, no se n'escapa ningú. Els joves ho tenen complicat.

Podríem dir que la teva obra té un punt fosc, un cinisme dur. Hi estàs d'acord?

Sempre dic que vaig néixer al segle XIX i que treballo al XXI. Vaig néixer durant la dictadura de Franco, que va marcar la meva infància. Sóc un tio de poble, vinc d'una família de ramaders, amb molta tradició de tractar amb bestiar. Tinc coses molt presents: la llevadora, el tonto del poble, la Guàrdia Civil... Tot això ha anat desapareixent, de vegades per a bé. És cert que faig referència a aquestes coses i podria semblar que apel·lo a un cantó fosc de la vida, però jo no sóc un personatge fosc ni enrevessat.

Com et prens que algú no entengui el que vols comunicar?

A mi em passa amb altra gent. Sóc insensible davant obres de grans artistes. Lorca, per exemple, és molt bo però em sembla cursi. Em poses a veure Bernarda Alba i sortiria corrents, però al mateix temps sé que és boníssim. És ben normal que a la gent li passi el mateix amb mi.

Què és per a tu l'art?

És molt necessari ara que hi ha un cert agnosticisme pel que fa a la religió, que era la manera que teníem d'entendre el món. Ens deien "Sou aquí a la cova platònica, però si actueu bé anireu endavant i arribareu al paradís". La ciència no ha omplert el buit que ha quedat per la crisi de fe perquè és com un peix abissal, que només veu el que il·lumina. Potser l'art és l'únic espai en què és possible construir relats que ens expliquin la vida i les emocions. L'art és fonamental amb el cacau que hi ha. Necessitem que algú hi posi ordre , encara que sigui el seu. És un paper que l'art ha tingut i que continuarà tenint.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT