Margallo afina el diagnòstic
Didàctic com sempre, el ministre d’Exteriors espanyol en funcions, José Manuel García-Margallo, ha tingut la pensada d’advertir que un atac terrorista no és cap desgràcia important (“se supera”, va remarcar) en comparació amb la dissolució d’Espanya, que seria “absolutament irreversible”, i per tant, inconcebible. És lloable l’afany didàctic de l’autor de la visionària imatge d’una Catalunya independent que “vagaria per l’espai exterior pels segles dels segles”, però ens temem que el lúcid Margallo no hauria de tudar esforços ni saliva (sobretot saliva) amb els pèrfids independentistes catalans, que tanmateix han estat víctimes d’un rentat de cervell i ja no tenen remei. No, aquesta afortunada referència als atacs terroristes l’hauria d’adreçar a les famílies i éssers estimats de totes i cadascuna de les persones que han mort a Espanya víctimes d’un atac terrorista, ja fos d’ETA (especialment a les associacions de víctimes interferides i manipulades pel PP fins a la nàusea) o d’Al-Qaida (pels atemptats de l’11-M, causats per la imprescindible intervenció espanyola a la Guerra de l’Iraq). Que els ho expliqui a aquestes persones, si pot ser visitant-les a domicili. Segur que això els farà comprendre que no s’han de queixar per vici, i que la mort violenta i absurda que van patir les seves parelles, mares, pares, germanes, germans, amigues o amics, és una fotesa, al costat de la catàstrofe que representaria el trencament d’Espanya.
De la mateixa manera, no és als obtusos separatistes a qui ha de convèncer Margallo que una crisi no és res que es pugui considerar rellevant, si la comparem amb la monstruosa idea de la ruptura de la unitat d’Espanya. Els separatistes no fan més que vociferar consignes aberrants, i, perduts dins la seva cridòria, no saben entendre ni apreciar les paraules alades del titular d’Exteriors. No, a qui ha d’explicar això aquest home lúcid és al 20% de la població activa espanyola que es troba a l’atur, en molts casos des de fa tants d’anys que ja ni s’enrecorden de quan va començar el seu malson. També als centenars de milers de persones que últimament, i gràcies a les polítiques laborals del govern al qual pertany Margallo, troben feines per hores en condicions d’explotació, aquesta sí, irreversible. Sense descuidar-se de tots aquells petits empresaris i autònoms que han hagut d’abaixar la persiana en els últims anys, i que ara vaguen no per l’espai exterior sinó per les oficines dels serveis d’ocupació, o per les oficines bancàries, o pels tribunals, a causa dels deutes que els ofeguen.
Com que entre tots sumen un grapat de milions de persones, no cal que Margallo els visiti porta per porta, perquè no acabaria mai. Amb un comunicat ben redactadet segur que es faran el càrrec que la seva desesperació és una conya marinera, mesurada amb l’horror que suposaria una Espanya trencada. Ah, i atesa la seva condició de ministre d’Exteriors, que ho expliqui també a totes les excolònies espanyoles, que no són poques. Quina síndrome de Cuba i Filipines que arrosseguen, per l’amor de Déu.
