Margallo canta ‘Gimme hope, Obama’
El ministre d’Exteriors del govern d’Espanya, José Manuel García-Margallo, provinent d’una família d’hidalgos espanyols que fins i tot inclou herois de guerra, està duent a terme una ofensiva diplomàtica per mirar de contrarestar la repercussió internacional del procés català. La campanya de Margallo consisteix bàsicament a buscar primeres figures de la política global i fer-los dir alguna cosa que soni com “España unida jamás será vencida”. És una campanya una mica com aquelles en què apareixen estrelles del rock demanant que se salvin les foques de l’Àrtic, però amb dirigents internacionals.
L’objectiu, com dèiem, és preservar la unitat d’Espanya, i si a tal efecte s’ha de treure el santcristo gros, doncs es treu i ja està. Fins ara Margallo ja se sentia molt cofoi perquè havia aconseguit els suports de David Cameron i d’Angela Merkel (en el cas de la cancellera alemanya, Rajoy era al costat quan va fer les seves declaracions sobre el tema, però el president espanyol no les va entendre). Però aquest dimarts García-Margallo va obtenir el premi gros als seus desvetllaments: va aconseguir enviar ni més ni menys que el rei d’Espanya fins a Washington, perquè recollís l’almoina d’unes paraules del president Obama sobre la seva intenció de “mantenir relacions amb una Espanya forta i unida”. Coets i campanes degueren acompanyar l’èxtasi del ministre Margallo, tot i que és possible que Obama s’ho mirés d’una altra manera. Als americans, en general, els fan gràcia els reis i les monarquies europees, perquè els troben pintorescos i els recorden alguns contes de la seva infància.
Tots els nacionalismes tendeixen a ser pomposos i emfàtics, però el nacionalisme espanyol és particularment pesat. Segur que el govern del PP se sent molt satisfet d’obtenir aquests suports enfront del desafiament que els planteja Artur Mas, però és que d’això els plora la criatura: no s’han adonat, o no volen adonar-se, que no s’enfronten a Artur Mas, que per molt president de la Generalitat que sigui és una sola persona, sinó que s’enfronten a la voluntat d’un poble que fa quatre vegades, quatre, que, de forma consecutiva i sense defallir, cada 11 de setembre surt al carrer en forma de multitud milionària per demanar una sola cosa: que se’ls permeti votar sobre la realitat present i futura del seu país. No és cap exageració afirmar que un moviment civil com aquest no té precedents en la història d’Europa, i que no depèn d’un president que es dediqui a treure els catalans al carrer estirant-los per una orella. I, a més, any rere any.
Per això mateix, els centenars de milers de persones que persisteixen a fer possible aquest fenomen social tampoc no s’impressionen per tres o quatre declaracions rutinàries i desmenjades, ni que vinguin de personatges de tant de pes com el president americà, la cancellera alemanya o el primer ministre britànic, que, d’altra banda, altra feina tenen. Han cobert l’expedient diplomàtic, i si el ministre Margallo em permet de dir-ho, sense gaire entusiasme. No ens espanta, ministre.
