Publicitat
Publicitat

Marine Le Pen: una ultradreta amb valors d'esquerra?

"Sigui vostè home o dona, heterosexual o homosexual, cristià, jueu, musulmà o no creient, primer és francès!", afirmà Marine Le Pen el maig del 2011 amb afany d'ampliar la base del Front Nacional (FN). Havent substituït el seu pare, Jean-Marie, a la presidència de la formació el gener d'aquell any, vol convertir-la en un partit de govern. Per fer-ho ha assumit valors republicans, com l'assimilació dels nouvinguts, la laïcitat, l'antiracisme, la defensa de conquestes socials adquirides o la democràcia sexual. Les darreres eleccions presidencials (18% dels vots) i legislatives (61 candidats a la segona volta, 17,3% dels vots i dos diputats) han premiat l'estratègia adoptada.

Aquest gir ideològic, però, constitueix una quadratura del cercle, atès que vol conciliar els valors esmentats amb un ADN refractari a la immigració (especialment musulmana) i que exigeix "preferència nacional" per als autòctons en les prestacions de l'estat. No sorprèn, doncs, que el 8 de juny el diari Libération descrigués el nou FN com a "Néo mais facho " [Nou però fatxa]. ¿Què ha canviat en aquest partit?

Molt més que un afer familiar. Si ens atenim a les aparences, podem pensar que estem davant d'una mera qüestió familiar: el relleu de Jean-Marie Le Pen (nascut el 1928) per la seva filla (nascuda el 1968). A més, que sigui una néta del patriarca i neboda de Marine -Marion Le Pen- qui ocupi un dels escons frontistes al Parlament reforça la imatge patrimonial de la formació, com el fet que la parella sentimental de Marine -Louis Aliot- sigui vicepresident del partit. Tot i que aquesta impressió es correspon amb la realitat en bona mesura, no s'ha de menystenir la mutació que suposa el marinisme . I és que la nova líder, una advocada divorciada i d'innegable grapa mediàtica, ha crescut emparada pel progenitor, però amb un projecte propi: té un cercle de consellers d'entre 35 i 45 anys diferent del patern i ha adquirit experiència com a política local al seu feu d'Hénin-Beaumont i com a eurodiputada.

Si Le Pen pare ha estat fidel a la seva filiació ultradretana amb sonades provocacions (el 1987 afirmà que les cambres de gas eren un "detall" en la Segona Guerra Mundial i el 1996 que la història demostrava la desigualtat racial), la seva filla ha triat el camí oposat: apartar el FN de l'extremisme clàssic i "desdiabolitzar-lo". Així, bandeja tota ambigüitat sobre el nazisme ("El que va passar [als camps nazis] va ser el súmmum de la barbàrie", afirmà) i vol establir ponts amb la comunitat jueva. A la vegada, el seu discurs republicà atrau un electorat ampli (inclou feministes i gais) i s'adreça a musulmans (distingeix entre l'islamisme radical i l'islam, en si mateix no censurable).

Però, com exposa brillantment el sociòleg Sylvain Crépon a Enqûete au coeur du nouveau Front National (2012), és un republicanisme ple d'ambigüitats, ja que ha de preservar l'especificitat del partit davant d'una dreta que no dubta a recórrer a l'arsenal ideològic frontista i mantenir els vincles amb un nucli ultradretà dur.

La reinvenció del lepenisme. El resultat és que el marinisme aplega valors d'un univers ideològic d'esquerres i liberal amb una lectura que tendeix a ser excloent. Assumeix l'assimilació dels nouvinguts, però al mateix temps vol restringir la concessió de la nacionalitat francesa eliminant l' ius soli i posant a prova els que la vulguin. L'antiracisme es tradueix a oposar-se a un "racisme antifrancès" o "antiblanc" plasmat en agressions a francesos fetes per immigrants o en beneficis que aquests darrers obtenen de poders públics partidaris del "mundialisme". Igualment, el seu laïcisme permet confluir catòlics i ateus davant l'islamisme radical (el FN assimila el progrés de les llibertats d'Occident amb el cristianisme).

El millor exemple d'encaix entre el vell i el nou discurs l'exemplificà Marine Le Pen en comparar els musulmans que preguen als carrers amb un exèrcit d'ocupació similar a l'alemany durant la Segona Guerra Mundial, però sense tancs ni soldats. Reflecteix una ambivalència "entre radicalitat i pragmatisme, entre sentiment xenòfob i proclamacions republicanes que ha esdevingut la marca de fàbrica del nou FN", assenyala Crépon.

En síntesi, el marinisme conforma una singular paradoxa: reinventa el lepenisme des de valors pluralistes que li confereixen atractiu i legitimitat. Constitueix una lliçó que no s'ha de negligir: la nova dreta populista pot fer mutacions insospitades en expandir-se.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT