Maruja Torres. La dignitat dels renecs
La nena del Raval una mica gamberra i xicotot s'ha fet senyora i estilosa, però segueix parlant un xarnego que ella i Montalbán han demostrat que pot ser tan culte i subtil com l'anglès d'Oxford. És, en molts sentits, un alter ego femení del malaguanyat pare de Carvalho. Fins ara hi compartia barri i llengua i ara s'estrena en la novel·la negra.
El seu xarnego està en perill d'extinció, com els vells progres que no claudiquen. Al Raval el pressiona l'urdú i als barris alts el parlar bleda. Ve d'una època fosca i freda viscuda amb alegria. Més que passiu davant la interferència, és fidel al mestissatge. I és que a la Maruja la set de mestissatge l'ha arribat a exiliar a Beirut.
Té el timbre esqueixat de les veïnes que parlen pel balcó i la fatiga a la veu de la cronista. És el corcó que retrata el món que no volem veure. El que canta veritats amb ràbia agressiva i les amaneix amb retòrica de carajillo. M'agrada més aquesta que l'elegíaca: la del "nosaltres, de joves, sí que fèiem periodisme".
Fer-se dir Maruja ja és una declaració de principis. Una maruja , diu la RAE, és " una ama de casa de bajo nivel cultural ". Res a veure amb ella, doncs. O potser sí? Qui pot dir que ha arribat al periodisme des de la mecanografia i ha explicat el món des del marujeo ? Però fent-se dir Maruja, i no Maria Dolors, ens està dient, sobretot, que a l'hora de la veritat no la trobarem entre els vencedors.
