30/04/2017

Marx, Lenin, Smirnoff també són catalans

3 min

Granota posada. Puny alçat. Mocador roig. Camarades, si voleu arengades: “El nostre treballador rendeix una part sols del que pot rendir; instruïm-lo, donem-li utillatge modern perfeccionat que estalviï l’esforç. La mà d’obra americana, la més cara del món, no representa més que el 18 per 100 del valor de la mercaderia, mentre que la francesa representa més del 32 per 100. Què no rendiria, amb una satisfacció interior, el nostre obrer! Quin marge econòmic per a la concòrdia!” Socialitzem els aplaudiments! Camarada, et pots endur una cisterna de nines russes wifi amb sonda de vodka intravenosa si endevines qui va dir aquesta proletària reflexió sobre la lluita de classes. Marx? Lenin? Smirnoff? Stolichnaya? Rabell? Coscubiela? No! Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat de Catalunya! De dretes, dolent i tot això. Per tant, solidàriament, no aplaudim.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Llegim el meu gat i jo. Dia del pollastre. Perquè treballar és rostir-se donant voltes. Som un pollastre a l’ast, camarades. Manifest dels sindicats (UGT i CCOO) per l’1 de maig: “ocupació estable, salaris justos, més drets socials”. Aplaudim amb les ales. Aplaudiments imprescindibles, necessaris, però també hi ha aplaudiments moscovites, coreans, estètics i antediluvians. Hi ha aplaudiments de vol gallinaci de búnquer. Perquè mai aplaudirem, socialment, gent com Puig i Cadafalch. Doncs sí, pollastres. Obriu les ales: el primer govern social de Catalunya, i de la pell de frau a la brasa, és el de la Mancomunitat de Catalunya. Aletegem: creen la borsa de treball (Servei d’Ocupació d’ara!). La seguretat social: amb assegurances per als obrers grans; malalts; sense feina... Les polítiques de formació de treballadors: reciclatges, cursos, assessoraments... Una feinada en poc temps: 1914-1925. Tot això és científicament, dialècticament, revolucionàriament, marxistament demostrable. Però el món és sectari, i Catalunya capital, per això moltes sectes d’esquerres i sindicals (i esclar, de dretes!) diuen que això no és cert. Però sí: els eslògans d’avui ja eren realitats ahir. Catalunya és nacional-social. Sempre. Salut, camarades.

D’aquí hem xarrupat tots. Catalunya només pot ser estat i estat del benestar. Per això fa un segle la Mancomunitat sua la granota de la justícia social-nacional. Arenga del camarada Puig i Cadafalch el 1919 als obrers: “Temeu les mans cegues bolxevics que, com a Rússia, podrien portar la barbàrie a tot Europa, però temeu també el patró ineducat, sense tècnica, enriquit ràpidament, d’una moral primitiva, que cerca argumentar, sia com sia, les ganàncies”. Proletaris siderals catalans si us heu d’unir és per això: “No tenim autoritat de govern per manar, però la tenim per clamar i pregar. I tots els obrers en lluita, tots els sindicalistes militants, tots els patrons que encara es preparen per a la definitiva topada, tots són catalans, i no pot ésser-nos indiferent i aliè”. Perquè els catalans d’ahir, i avui, veuen que per ser i fer cal ser i fer un estat. Ho va dir el camarada Jordi Arquer el 1930: “Som partidaris d’un estat per a cada nació”. Per això el 1928 va crear el Partit Comunista Català. Independència i comunisme. Catalans i comunistes. Per això l’enemic era el Partit Comunista d’Espanya: volia una Catalunya amb adreça totalitària a Moscou i a Madrid. Per això neix el futurista CADCI; el Bloc Obrer Camperol; el Partit Obrer d’Unificació Marxista... Perquè els deien roja, sí, però, catalana, no. Perquè si Marx, Déu, i els pastissets de crema poden ser russos, italians, congolesos, marcians... també poden ser catalans. Tota la resta és una dictadura de musaranyes que se’t volen menjar les arengades.

stats