Publicitat
Publicitat

McGuinness i Otegi

Britànic abans que just. Dilluns, Martin McGuinness es llevarà d'hora a la seva casa de Belfast. Després d'esmorzar, es dirigirà amb el cotxe oficial al Palau de Stormont, seu del govern nord-irlandès. Allà ocuparà el seu despatx: el de viceministre principal d'un executiu presidit per Peter Robinson, dirigent del Partit Democràtic Unionista (DUP) i enemic ancestral del republicà i independentista Sinn Féin, el grup de McGuinness. La convivència no és fàcil en aquest govern format per persones d'ideologies antagòniques. Però amb el temps, tots han hagut d'aprendre a conviure, malgrat els incidents al carrer entre les dues comunitats que viuen als comtats del nord d'Irlanda i els esporàdics atemptats dels contraris al procés de pau. Més complicats, però, van ser els inicis d'aquesta segona etapa de l'autonomia nord-irlandesa, el 2007, quan McGuinness va haver de cohabitar amb el llavors primer ministre Ian Paisley, el reverend radical que justificava els atacs paramilitars contra la comunitat catòlica i que, durant un debat a la televisió, va manifestar que "preferia ser britànic abans que ser just".

De soldat a polític. Després d'haver-se ocupat de diferents tasques relacionades amb el seu càrrec, McGuinness desfarà els cent quilòmetres de distància i es dirigirà a un hotel de la seva ciutat natal: Derry. Allà assistirà, acompanyat del seu company Gerry Adams, a un dinar de treball amb dirigents del Sinn Féin d'una banda i l'altra de la frontera que divideix l'illa per preparar la seva candidatura a la presidència d'Irlanda en les eleccions de l'octubre de l'any que ve. Si les primeres enquestes no s'equivoquen, el seu partit hi pot aconseguir un resultat històric que farà trontollar l'escenari polític irlandès. D'aquesta manera, McGuinness, un dels principals artífexs dels Acords de Divendres Sant del 1998, que van posar les bases per a la pau a l'Ulster, sumarà una nova gesta a una biografia política que es va iniciar als anys 70 des de les files del clandestí Exèrcit Republicà Irlandès (IRA).

Esmorzar a la presó. Demà, Arnaldo Otegi es llevarà d'hora entre les reixes de la presó de Logronyo. Després d'endreçar la cel·la i baixar al menjador per esmorzar, es tancarà de nou per examinar documents i escriure diverses propostes per al debat obert a Euskal Herria a l'entorn de la pau i la normalització i del qual ell és un dels principals responsables. En acabat, farà una hora de gimnàstica abans de posar-se a estudiar anglès, un idioma essencial per parlar amb els mitjancers internacionals que hauran de jugar un paper clau en l'assoliment d'una pau definitiva per al País Basc.

El camí cap a la pau. Irlanda del Nord i Euskal Herria han patit conflictes sagnants. Tot i els paral·lelismes, les diferències entre un i altre procés són evidents. Començant per les víctimes, força més nombroses en el cas irlandès (més de 3.500 amb una població molt inferior a la del País Basc). La recerca de la pau també té algunes coincidències i moltes divergències. Entre aquestes darreres, el paper jugat pels executius de Londres (ja fossin laboristes o conservadors) i Madrid (on populars i socialistes han tingut una actitud ben oposada a la dels seus col·legues britànics). Dit en poques paraules, John Major i Tony Blair van escoltar i entendre els missatges procedents del republicanisme irlandès i van apostar sense embuts per la distensió. De la banda espanyola, i en tenim proves clares en els darrers mesos, la sordesa és total.

700 dies a la presó. Per això, avui Martin McGuinness, després d'haver estat rebut per Barack Obama a la Casa Blanca, es prepara per presentar la seva candidatura a la presidència d'Irlanda. Mentrestant, Arnaldo Otegi, a qui plouen les condemnes i les inhabilitacions de la justícia espanyola, fa més de set-cents dies que és a la presó, acusat de formar part d'ETA i d'haver impulsat un procés que, paradoxalment, pot acabar amb la dissolució de l'organització armada. ¿Algú amb dos dits de front creu que avui hi hauria pau a Irlanda del Nord si la reacció dels poders britànics als gestos de distensió dels republicans haguessin estat engarjolar McGuinness i Gerry Adams?

Spain is different . Això diu el tòpic. Potser sí. En tot cas el que sí que és cert és que el seu full de ruta per aconseguir la pau a Euskal Herria s'aproxima més al de Turquia que al model emprat pels estats amb una democràcia més consolidada. I, per damunt de tot, queda la sensació trista que hi ha governs tan covards que se senten més còmodes convivint amb la violència que arriscant i fent els passos necessaris per assolir la pau.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT