Agustí Calvet, ‘gaziel’ 1931
21/07/2017

“Mea culpa”

2 min
“Mea culpa”

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Seria molt planer cantar únicament les veritats al proïsme tot amagant les pròpies. L’home de franc parlar, si és lliure i honest, ha de saber també assenyalar-se amb el dit ell mateix. No ha de dir solament “jo acuso”, sinó també “jo m’acuso”, i al davant de tothom. Jo m’acuso, doncs, públicament, de no haver cregut mai ni en Macià ni en els seus seguidors, ni en els procediments que tots ells propugnaven. He estat fins avui un perfecte incrèdul en aquest gran baró que encarna una fe indomtable. He pecat com Sant Tomàs. Però ara que hi crec, perquè ho he vist, deixeu-me reconèixer, per si pot servir d’escarment, que com animador popular, com a suggestionador de si mateix i de multituds fervoroses, com a emprenedor d’aventures que semblaven follies i no ho eren, i plasmador de realitats passionals que, imaginades en fred, semblaven fantàstiques, el venerable Macià és una potència extraordinària. És l’home que ha tornat a fer la Solidaritat Catalana [primera gran mobilització unitària del catalanisme, el 1906]. Amb l’enorme diferència que la d’ahir fou purament protestària, negativa, i l’avui ha d’afirmar i construir. Som tots els catalans que hem d’ajudar-hi. Ell ha sabut situar-se de tal manera, que tots els altres, per força, ens trobem entorn seu. I la nostra obra col·lectiva consisteix en donar fermesa i estabilitat a allò mateix -un esperit- que l’ancià meravellós ha fet sorgir màgicament, pitjor que del no-res, de la més negra discòrdia, amb la seva sola presència. [...] Aquest estrany espectacle -la rapidesa màgica dels esdeveniments, el fracàs de tot càlcul, el triomf de l’extraordinari i fins de l’impossible, la immensa equivocació general, el món materialment girat del revés, com el veiem aquests dies- sembla voler induir-nos a la conclusió falaguera, però profundament escèptica, de què Catalunya ha fet un guany considerable, ningú no sap com ni de quina manera. [...] Si podíem remuntar-nos al punt de mira de Prat de la Riba i li diguéssim: “Mestre: ¿què us sembla tot el que està passant allà baix?”, ell, garbellant bo i dolent, no ens diria pas res, perquè tenia una extremada prudència, però darrera de les ulleres que li tremolaven una mica sempre, veuríem espurnejar-hi, finíssim, un somriure inefable.

stats