Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Els Méliès, un regal de Reis

Un magnífic regal de Reis, sens dubte, és la notícia de la reobertura dels cines Méliès, al seu local de sempre al número 102 del carrer Villarroel de Barcelona, entre Consell de Cent i Aragó. Els Méliès són un projecte del cineasta -desdoblat aquí en empresari exhibidor- Carles Balagué, compten amb deu anys d'existència ("al servei del cinema d'autor", com es llegeix a la seva pàgina web) i constitueixen una feliç excepció dins la cartellera barcelonina, fins al punt que no és exagerat afirmar que formen part del club més selecte de les sales europees. Als Méliès, senzillament, s'hi poden veure pel·lícules que no veurem en cap altra sala de cinema comercial: clàssics de tots els temps i de tot arreu, joies oblidades i difícilment recuperables, documentals excepcionals o novetats minuciosament escollides. Tot, naturalment, sempre exhibit en versió original subtitulada, i sota la rigorosa prohibició de consumir crispetes o qualsevol altra porqueria presumptament comestible durant la projecció. Un lloc per anar a passar gust de debò del cinema. Una autèntica meravella a preus irreprotxablement populars (sis euros l'entrada; quatre els dilluns, dia de l'espectador).

Un servidor va viure uns anys molt a prop dels Méliès (a la mateixa finca, per cert, en què vivia i encara viu Josep M. Espinàs), i això va ser, per a mi, una benedicció del cel. Molt sovint, quan tenia una estona lliure, baixava fins als Méliès i m'hi ficava a veure la primera pel·lícula que passessin (segueixen un sistema de multiprojecció, d'acord amb el qual ofereixen un film diferent a cada sessió, i a cadascuna de les dues sales dels cinemes). Va ser d'aquesta manera que vaig tenir ocasió de veure, en pantalla gran i així com Déu mana, obres mestres com Perdició , de Billy Wilder, La mort a Venècia i Il gattopardo , de Visconti, o La vida de Brian , dels Monty Python, o de veure per primera vegada joies del calibre de Saló o els cent vint dies de Sodoma , de Pasolini, el Conte d'estiu , de Rohmer, i tantes altres.

Quan, fa cosa de mig any, em vaig assabentar que els Méliès tancaven com a conseqüència d'un incendi, em va saber greu de debò. Els propòsits que anunciava Balagué de tornar a obrir aviat xocaven amb el meu escepticisme: la crisi ens indueix a pensar en el pitjor. Afortunadament, l'optimisme de Balagué era tan encertat com infundats els meus recels: no deu haver estat fàcil, però els Méliès ja tornen a ser aquí. Recomencen amb un període de proves que, de moment, els duu a programar alguns dels èxits del cinema recent més inquiet, com Melancholia de Von Trier, Habemus papam de Moretti o Margin call de J.C. Chandor, però esperem que ben aviat ens tornin a oferir una tria de les flors rares que són marca de la casa. I, a sobre, ahir van tenir el detall de regalar als espectadors del primer dia d'aquesta nova etapa una entrada gratis. Que sigui per molts d'anys, i gràcies per aquesta bona notícia en un temps en què són tan infreqüents i valuoses com les pel·lis dels Méliès.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT