Memòria dels ‘mariocondes’
Ens agradi o no ens agradi, Mario Conde és per a tota una generació d’espanyols, entre els quals ens hem de comptar vostè i jo, un personatge de referència. No diré quina mena de referència, això que quedi a criteri de cadascú, però de referència sense cap mena de dubte.
Mario Conde, de fet, no és exactament un producte genuí, sinó la rèplica hispànica d’una colla de models externs que es varen fer cèlebres entre els anys vuitanta i noranta per la seva moral i suposada capacitat de triomf social, i que ara tornen a ser famosos per les seves aparicions alspapers de Panamà o directament per les causes judicials que els incumbeixen, i que acostumen a anar quantificades en molts milions de dòlars o d’euros, curiosament sempre encabits en entitats financeres ubicades en indrets més o menys remots però que comparteixen entre ells la denominació de paradisos fiscals. És el que, sense exagerar, podríem anomenar la globalització del frau.
I del substrat d’aquesta globalització del frau neixen a Espanya i a Catalunya el que podem anomenar mariocondes. No només en referència a l’antic director de Banesto, sinó també a tota la nissaga d’estafadors que representa, inclosos catalans de tan alta estofa com Javier de la Rosa o, pel que anem veient, la família Pujol in extenso. Esmentem també Rodrigo Rato, Luis Bárcenas, etc. Vols d’anada i tornada a Suïssa en un sol dia, bosses d’escombraries plenes de bitllets dins el maleter del cotxe en direcció a Andorra, pistes d’esquí exclusives i presumptes col·leccions d’art que ningú sap exactament on van a parar, per esmentar alguns fenòmens paranormals.
Tot això, insistim-hi, no ho personifica Mario Conde en solitari, però sí que d’alguna forma ho representa i ho abandera, ni que sigui a pesar de la vocació d’escriptor que se li va despertar a la presó (on ara sembla que haurà de tornar) per escriure les seves memòries, en les quals intentava mostrar penediment i contrició. Posats a escollir entre memòries de delinqüents a l’engròs, m’estimo més les de Jordan Belfort, que no he llegit ni penso perdre-hi el temps, però que com a mínim va donar peu a un film magistral com El llop de Wall Street, de Martin Scorsese. A Espanya, els entra-i-surts de Mario Conde com a molt podrien donar per a una comedieta d’aquestes de Pedro Almodóvar, que ara que també ha sortit a l’afer de Panamà juntament amb son germà, com un ministre Soria qualsevol, no deu estar gaire d’humor per a res. Però és que l’exbanquer novament detingut ha estat capaç de forjar els mariocondes, un paradigma social que durant molts d’anys ha fet tronar i ploure, i això no és poca cosa. De l’intent a la desesperada d’intentar importar el way of life dels especuladors novaiorquesos en va néixer i es va alimentar el que podem anomenar mariocondisme, una doctrina social que ha impregnat profundament les elits econòmiques i polítiques, tant espanyoles com catalanes. Enhorabona, Don Mario, d’això se’n diu marcar estil. Amb gomina i tot.
