Publicitat
Publicitat

Mentir i simular

Segurament els lectors s'han adonat que, últimament, en la meva columna m'he ocupat sovint de la mentida. Estava immers en la preparació de la meva intervenció del 4 de juliol a la Milanesiana [l'esdeveniment que se celebra anualment a Milà], dedicada aquest any a mentida i veritat, en la qual vaig tocar el tema de la ficció narrativa.

¿Una novel·la és un cas de mentida? Posem per cas Els promesos , de Manzoni: a primera vista, quan Manzoni va escriure que Don Abbondio topava amb dos pinxos a prop de la ciutat de Lecco, mentia, perquè ell sabia perfectament que explicava una cosa que ell mateix s'havia inventat. Però Manzoni no pretenia mentir: simulava que el que explicava havia passat de veritat i ens convidava a acceptar de participar en la seva ficció, de la mateixa manera que acceptem que un nen, tot brandant un bastó, faci veure que és una espasa.

Naturalment, la ficció narrativa requereix que s'emetin senyals de ficcionalitat, que van des de la paraula novel·la escrita a la coberta del llibre als principis del tipus "Hi havia una vegada". Però sovint la ficció comença amb un senyal fals de veracitat.

Vet aquí un exemple: "El senyor Lemuel Gulliver, [...] fa tres anys, cansat de la concurrència que el venia a veure a la casa de Redriff, va adquirir un petit terreny a prop de Newark. [...] Abans de marxar de Redriff, va deixar a càrrec meu la custòdia dels escrits que segueixen. [...] Els he examinat detingudament tres vegades i he de dir que [...] en cada pàgina hi bufa un aire de veritat i, de fet, l'autor era talment conegut per la seva veracitat, que va esdevenir proverbial entre els seus veïns de Redriff, i quan algú feia una afirmació, deia que allò era tan veritat com si ho hagués dit el senyor Gulliver."

En la portada de la primera edició d' Els viatges de Gulliver no hi figura el nom de Jonathan Swift com a autor de ficció, sinó el de Gulliver mateix com a autor d'una veritable autobiografia. Potser els lectors no es deixen enganyar, perquè d'ençà de les Històries veritables , de Llucià, les exagerades afirmacions de veracitat sonen com un senyal de ficció; però sovint en una novel·la s'hi barregen de manera tan estreta els fets fantàstics i les referències al món real que molts lectors perden l'oremus.

D'aquesta manera, molta gent es pren les novel·les seriosament com si parlessin de coses que han passat realment i atribueix a l'autor les opinions dels personatges. Els asseguro, com a autor de novel·les, que quan es va més enllà dels, diguem, 10.000 exemplars, passem d'un públic acostumat a la ficció narrativa al públic salvatge que llegeix la novel·la com si fos un seguit d'afirmacions veritables; de la mateixa manera que en els espectacles de titelles sicilians els espectadors insultaven el personatge del malvat tradicional, Gano di Maganza.

Recordo que, en la meva novel·la El pèndol de Foucault , el personatge Diotallevi, per fer broma amb el seu amic Belbo, que està obsessionat pels ordinadors, li diu en un moment determinat: "La Màquina existeix, certament, però no va ser pas produïda a la teva vall de la silicona". Un col·lega, professor de ciències, em va fer una observació sarcàstica dient que Sillicon Valley es tradueix Vall del Silici.

Li vaig dir que sabia perfectament que els ordinadors són fets amb silici (en anglès, silicon ), i que tan era així que si hagués continuat llegint, hauria vist que quan el senyor Garamond proposa a Belbo incloure en la Història dels Metalls també l'ordinador, perquè és fet de silici, Belbo contesta: "Però el silici no és un metall, és un metal·loide". Li vaig dir que en el passatge que em censurava no era jo qui parlava, sinó Diotallevi, que tenia el dret de no tenir coneixements científics ni saber anglès, i que, en segon lloc, era evident que Diotallevi reia de les males traduccions de l'anglès, com quan per referir-se a un hot-dog diuen "gos calent".

El meu col·lega (que desconfiava de les persones de lletres) va somriure amb escepticisme, convençut que la meva explicació era només un pedaç.

Vet aquí el cas d'un lector que, tot i tenir estudis, no era capaç de llegir la novel·la com a conjunt, interconnectant les diferents parts; que, en segon lloc, era impermeable a la ironia i, finalment, era incapaç de fer la distinció entre les opinions de l'autor i les dels personatges. A una persona aliena a les humanitats la idea de simulació li era totalment desconeguda.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT