Menys salari per als banquers ajudats: un gest necessari
El govern de Mariano Rajoy ha fixat en 600.000 € el sou màxim dels banquers d'entitats que hagin rebut ajut públic, una mesura que als Estats Units fa tres anys ja va portar a la pràctica Barack Obama -en el seu cas amb un sostre encara més sever: 500.000 dòlars- i que poc després també van adoptar països com Irlanda -500.000 euros-. És una mesura tan estètica com necessària: és evident que el govern no ha de fixar què han de cobrar entitats privades, però sí que cal garantir que els diners del contribuent que es destinen a ajudar un banc en dificultats es destinen a resoldre el problema, i no a engreixar la retribució dels directius que hi han comès errors en la gestió.
Fins ara, la crisi ha castigat severament àmplies capes ciutadanes. Els funcionaris han vist com se'ls aplicaven fortes rebaixes de sou, hi ha hagut pujades d'impostos que en especial afecten la classe mitjana, des de la patronal s'ha arribat a insinuar la rebaixa de les pensions i és plausible que s'acabi apujant l'IVA, cosa que de nou afectaria genèricament la butxaca del consumidor. En canvi, no s'ha posat en marxa, per exemple, un impost a les grans fortunes.
En aquest context, la sensació d'impunitat que s'ha instal·lat en l'opinió pública respecte de la banca és comprensible i alhora letal. És comprensible perquè la població ha hagut de fer sacrificis en part a causa del rescat públic d'alguns bancs i perquè, en paral·lel, ha vist com els seus alts executius es beneficiaven de pensions i blindatges milionaris, com els que s'han vist a Caixa Penedès o a Unnim, que fins i tot investiga l'Oficina Antifrau. És letal perquè la recuperació econòmica passa per unes entitats financeres sanejades i eficaces, que donin crèdit i recuperin credibilitat després de l'orgia especulativa dels últims anys.
Els controls són desitjables en un sector financer que hauria d'ajudar més l'economia productiva. L'anunci és un primer pas en aquesta línia.
