Publicitat
Publicitat

Mercats i metàfores

Si les altes finances fossin una religió, podríem imaginar que els mercats són Déu, i que Fitch, Moody's i Standard & Poor's, els seus profetes apocalíptics. El poble escollit és la Xina, que ha sabut entendre millor que ningú la Llei Suprema de l'especulació, mentre que Occident seria el pecador repudiat que suplica misericòrdia vessant llàgrimes de penediment pels excessos que va cometre en el passat.

Naturalment, tots els esforços d'aquest fill desgraciat no tan sols són debades sinó que tenen efectes contraris als desitjats.

Fixem-nos sense anar més lluny en l'extint José Luis Rodríguez Zapatero, que quan finalment s'ha decidit a anticipar les eleccions, els mercats (que són divinitats venjatives i iracundes) no tan sols no han aplacat la seva ira, sinó que l'han redoblat amb una prima de risc que fins i tot preocupa el rei d'Espanya (la prima de risc vindria a ser com l'Esperit Sant). Queda clar que la criatura més estimada pels mercats no som les persones, sinó els bancs, en favor dels quals tot sacrifici és insuficient.

Aquí tenim, doncs, una metàfora plausible, però també en podem fabricar d'altres, més terrestres. Verbigràcia, si les finances internacionals fossin un bordell, els mercats serien els amos del local, mentre que els governs i els dirigents polítics farien el paper de les noies de la barra, i les agències de qualificació, el paper dels macarres que vigilen. I nosaltres seríem... Glups, potser que li ho demanem a Silvio Berlusconi, que d'això en sap quasi tant com de negocis.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT