Mercè Navarro: "Tenir un restaurant és una manera de viure molt sacrificada"

Mercè Navarro forma part d'una generació en què les dones no tenien ni veu ni vot i renunciaven a les seves aspiracions per casar-se i tenir fills. La vida va convertir el seu divorci, als 50 anys, en una segona oportunitat que li va donar l'empenta i la força per obrir el Roig Robí, un restaurant insígnia de Barcelona que enguany celebra els 30 anys de vida.

El Roig Robí ha fet 30 anys. Què veu quan mira enrere?

Que aquests 30 anys m'han passat volant. Quan vaig començar em pensava que seria més fàcil, però és una feina dura. Ho vaig aprendre tot sobre la marxa, tot i que tenia un bagatge de cuina molt important perquè a casa meva es cuinava molt bé.

Allà va ser on va aprendre a cuinar?

Sí, des de ben petita estava sempre a la cuina. A més, a casa cuinaven el pare i la mare, una cosa inaudita en aquella època. Els plats se'ls repartien en funció de qui els feia millor, i en vaig aprendre molt. Després vaig tenir l'ocasió d'aprendre de la minyona de casa els meus sogres, que cuinava de manera fantàstica i em va ensenyar moltes coses.

Però el restaurant no el va obrir fins que va tenir 50 anys. Per què va decidir fer-ho ja gran?

Fins llavors no havia treballat mai. Pertanyo a una generació en què les dones només ens havíem de casar; ni es plantejava la possibilitat que estudiéssim. Jo sabia cosir, brodar, cuinar... i ja està. Els meus germans, en canvi, van poder fer carrera. Jo em vaig casar i vaig tenir sis fills, però quan es van fer grans vaig començar a notar la necessitat d'ocupar un lloc en la societat. Tenia la sensació que si no treballava no hi tenia lloc. Amb 50 anys em vaig divorciar. En aquella època tampoc era gaire normal, però jo no estava contenta. Vaig sortir de casa amb dues maletes, em vaig quedar amb molt pocs diners i sis fills, i per això vaig decidir fer alguna cosa per tirar endavant. Vaig tenir clar que el que millor sabia fer era cuinar i vaig posar el restaurant.

La celebració d'aquests 30 anys demostra que se'n va sortir.

Sí, amb molta feina i moltes hores, perquè tenir un restaurant és una manera de viure que requereix molts sacrificis. El que passa és que m'han faltat anys per perfeccionar i per innovar. Si hagués tingut la força dels 30 anys quan vaig començar... Val a dir que sempre he intentat aprendre i millorar, i que aquesta voluntat no m'ha abandonat mai.

És aquesta la fórmula de l'èxit?

Jo crec que sí, perquè si sempre vols millorar no pares mai. Sempre has d'intentar arribar més amunt. Jo així he aconseguit que les mandonguilles em surtin sempre més bones. I això fa que la cuina estigui viva.

I qui venia a menjar aquí?

S'ha dit que aquest era un restaurant de la gent d'esquerres. Però no és cert. A principis dels vuitanta l'esquerra es movia molt i feia molt soroll i venien molts polítics aquí, de totes les tendències. Pel Roig Robí hi han passat polítics, gent de la cultura i l'espectacle, escriptors, arquitectes, músics, gent de la moda, famosos d'arreu del món... Hi va haver un moment que hi havia cues a la porta.

¿Avui en dia segueix venint aquesta clientela o ha canviat?

Ha canviat perquè ha canviat la situació econòmica.

Heu notat molt la crisi?

Sí, fa un parell d'anys que l'estem notant de debò. I el que hem fet, per combatre la crisi i també per celebrar el nostre aniversari, és un menú de 30 euros. Creiem que si ha canviat la conjuntura del país ha de canviar també la nostra conjuntura.

Com és treballar en família?

Té més avantatges que inconvenients, però la confiança també fa que sigui una situació problemàtica, perquè sempre ets més dur amb els fills que amb els altres treballadors. Tot i això, crec que sense els meus fills el Roig Robí no hauria estat el mateix. I també crec que jo no hauria seguit tants anys treballant si ells no hi fossin, perquè donen sentit a la feina, sé que la continuaran.

La cuina catalana ha estat la insígnia del Roig Robí.

Sí. Quan vaig començar amb el restaurant la nouvelle cuisine estava molt de moda i jo em vaig posar a fer les cassoles típiques catalanes, peus de porc, arrossos... Tot de plats que en aquell moment es menyspreaven molt, però jo no ho vaig compartir mai.