Publicitat
Publicitat

Merkel en miniatura

Quan vivia a Alemanya, hi vaig trobar moltes coses dignes d'admiració. El 1998 m'hi vaig haver de traslladar des de París. Al cap de dos mesos ja sopava amb el ministre d'Afers Estrangers en un dels nous restaurants italians que van sorgir al barri de Mitte, i amb el canceller a la seva residència de Grünewald.

El contrast entre la cordialitat de la Bundesrepublik i la distant formalitat dels francesos era impressionant. El flux inconnex de Berlín era reconfortant després de la daurada perfecció de la capital francesa. França feia somiar, però la nova Alemanya em va fer pensar. L'estat de tensió visible a la ciutat que renaixia era embriagador. L'espai obria possibilitats. La perspectiva urbana canviava tan de pressa com les ombres en una platja fuetejada pel vent. El passat, fantasma omnipresent, no era esborrat sinó absorbit.

El que jo admirava de Berlín era una cosa profunda: la capacitat de mantenir-se fidel a un objectiu a llarg termini, una capacitat que havia aixecat la nació de les ruïnes per reconstruir-la. Alemanya no es va recuperar del cataclisme per casualitat. Va perseverar en la tasca. En altres paraules, Alemanya era, fa una dècada, el contrari d'aquesta nació d'Angela Merkel, canviant, voluble, pendent sempre de cap on bufen els vents electorals i amb un talent sorprenent per actuar d'una manera imprevisible. La coherència ha cedit el pas al capritx, i el rumb ferm, a la deriva.

Evidentment, la qüestió alemanya , el gran problema de l'Europa del segle XX, es va haver de resoldre amb ajuda exterior. Els Estats Units van apuntalar Alemanya, França la va reimaginar i Polònia la va perdonar. Però la feina pesada la va fer Alemanya: superant el silenci culpable dels anys de la postguerra, aprofitant les escletxes que la distensió obria en el mur, construint la Unió Europea i assumint el repte de la unificació. Van ser uns èxits extraordinaris en què es van ajuntar constància i imaginació. Se'n van beneficiar centenars de milions d'europeus, alguns dels quals ara no en són conscients. Tanmateix, des de l'any passat Alemanya s'ha embolicat en una mena de pas del cranc, ara endavant ara enrere, més propi d'una nació incòmoda amb el poder i poc segura del que vol.

Primer va ser la resposta vacil·lant de Merkel davant la crisi, el 2010, del deute públic grec. El futur de l'euro s'aguantava per un fil, però la cancellera no estava pendent del destí d'Europa sinó de Düsseldorf o, més concretament, de les eleccions que al maig s'havien de fer a Rin del Nord - Westfàlia, l'estat més poblat d'Alemanya. D'això se'n diu tenir poca volada. Merkel ho va deixar per a més tard. Mentrestant, la confiança en l'euro va minvar, Irlanda i Portugal van accelerar la caiguda fins a arribar gairebé a la suspensió de pagaments, el Bild va atiar el sentiment antigrec fins al deliri amb la consigna "Veneu-vos les illes", i a Europa va créixer la ira contra Alemanya. Per acabar d'arreglar les coses, els democristians de Merkel (la CDU) van perdre les eleccions de Rin del Nord - Westfàlia. Així n'aprendran, podríem pensar.

I ens equivocaríem. Un any més tard arriben la crisi líbia i la japonesa. I aviat trobem la cancellera Merkel en una actitud que ja coneixem: no pensa en la primavera àrab ni en el futur de Fukushima, sinó en Stuttgart o, més concretament, en les eleccions del 27 de març a Baden-Württemberg. Què ha de fer una cancellera quan la visió d'estadista entra en contradicció amb la mentalitat provinciana? Optar per aquesta última, esclar. La nova nova Alemanya té molt poca volada.

Lligada als seus socis de coalició, els liberals, i a l'incoherent ministre d'Exteriors, el liberal Guido Westerwelle, la cancellera va fer una doble aposta -en el terreny militar i en l'ecològic- i es va equivocar en totes dues. Es va allunyar dels seus principals aliats, els EUA i França, pel que fa a una intervenció militar per salvar Bengasi d'una matança i, arran del que ha passat al Japó, va ordenar un gir de 180 graus en política nuclear, en virtut del qual va tancar set centrals (fins ara). Això ha suscitat dubtes sobre la sensatesa de la decisió que va prendre l'any passat en prorrogar la vida de les instal·lacions nuclears alemanyes, que subministren una quarta part de l'electricitat del país.

Malgrat tot, Merkel va perdre a Baden-Württemberg després de 58 anys de govern de la CDU. Però la principal perjudicada ha estat la credibilitat: la seva coalició ja no sembla seriosa.

Ha arribat l'hora d'entonar el mea culpa . La pèrdua de l'idealisme europeu és el canvi més deplorable que he observat en aquesta última dècada. Merkel, que encara estaria atrapada a l'Alemanya de l'Est si Kohl hagués vacil·lat tant com ella, ha d'explicar que Alemanya, amb un 3% de creixement i un baix índex de desocupació, treu uns beneficis de la UE, de l'euro i d'un mercat sense fronteres de gairebé 500 milions de persones.

Els democristians no es poden comportar com els matussers tories europeistes: no dir ni mitja paraula sobre la UE i esperar que les coses canviïn. La cancellera ha de liderar Europa, sobretot per construir ponts amb l'Est i col·laborar amb la Rússia de Medvédev més que no pas amb la de Putin. Ha de reconèixer l'error que ha comès amb Líbia i reincorporar Alemanya a l'aliança. I hauria de posar fi als seus titubejos en matèria nuclear: l'economia més important d'Europa necessita l'energia nuclear en el futur immediat. El que estava bé el 2010 no pot estar malament el 2011. Les energies renovables són dignes de tenir-se en compte, però encara no estan a punt per cobrir totes les necessitats.

Alemanya sempre ha estat previsible, i aquesta ha estat la seva gran virtut des del 1945. Ara aquesta virtut ha desaparegut. No sé si Merkel podrà recuperar-la.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT