Més a la vora del big Bang / El parc temàtic dels embolics
Més a la vora del Big Bang
En un tres i no res, Aquella porta giratòria, de Lluís Foix, s’ha col·locat al capdamunt dels llibres més venuts de no-ficció. A través del retrat del país i de l’atmosfera periodística viscuda en primera persona a La Vanguardia dels decisius anys setanta, el premi Josep Pla d’aquest any és, també, una sacsejada al paper dels mitjans de comunicació, ara i aquí. Foix, en aquestes memòries tan ben escrites, ens recorda en més d’una ocasió que “els periodistes han d’explicar el quepassa i no escriure històries sobre el que voldrien que passés”. Bon consell en un temps en què, a falta de vendes, alguns diaris volen guanyar influència i tendeixen a submergir-nos en política i més política, com si el nostre dia a dia depengués d’això. Més que informació, opinió sobre el camí a seguir. Més que notícies, desitjos o vaticinis. Si no hi ha un accident greu o una catàstrofe natural, la política s’ho menja tot. Quants cops a l’any una notícia cultural obre la portada d’un diari? Quantes vegades s’aposta per obrir amb una notícia de ciència? Aquest dijous, en els digitals, ha estat un dia excepcional en tots els sentits gràcies a una descoberta de primera magnitud. Les ones gravitacionals que va predir Albert Einstein fa més de cent anys s’han pogut observar per primera vegada gràcies a la fusió violenta de dos forats negres que va passar fa 1.300 milions d’anys. Hi haurà un abans i un després d’aquesta descoberta en l’astronomia i, millor encara, diuen que ens pot arribar a permetre saber què va passar just en l’instant immediatament posterior al Big Bang. No es recorda que mai s’hagués hagut de tenir tanta paciència per donar una notícia.
El parc temàtic dels embolics
Sembla que fos el segle passat però la primera foto de BCN World és del setembre del 2012. Al cap de taula del seu despatx de la Generalitat, el president Artur Mas; al costat, Enrique Bañuelos i Xavier Adserà, el conseller Mas-Colell i Isidre Fainé. De tots els actors, només queda —per variar— La Caixa. Quatre anys després, Veremonte s’ha fet fonedís i a Sant Jaume mana el tàndem Puigdemont-Junqueras. Mentrestant, a Salou, a tocar de Port Aventura, encara hi ha els terrenys per fer-hi no se sap ben bé què però alguna cosa que s’assembli a un complex d’oci, amb casinos incorporats. De cop i volta, el govern de CDC i ERC ens ha demostrat que estan Junts pel Sí però no tant per altres coses com aquest projecte arriscat. Si ja és estrany que Puigdemont proposi una consulta al territori sobre la conveniència de BCN World, encara ho és més que Junqueras demani que votem tots els catalans perquè tindrà impacte “per a tot el país”. Quina manera de donar munició a l’unionisme, que agafarà el mateix sil·logisme per demostrar que sobre la sobirania de Catalunya hauria de votar tot Espanya. BCN World no és el primer tema en què el posicionament del president d’Esquerra sembla massa pendent de la CUP o de les opinions de Podem. Pel que fa a l’escola concertada o a la sanitat, per exemple, sembla que s’actuï més per tacticisme que per l’eficàcia en la gestió, és a dir, buscant el millor per a la gent. El govern ha d’executar. Que prengui decisions, que per això van ser escollits. Que no ens tornin a passar la pilota a la ciutadania, ara, amb una consulta sobre BCN World. Aquest no és el referèndum que estem esperant.
