Publicitat
Publicitat

Més impostos o més ocupació?

La crisi econòmica ens ha portat a forts ajustos pressupostaris. La davallada dels ingressos fiscals, derivada de la crisi, conjuntament amb una dinàmica creixent de la despesa pública, ha donat lloc a un volum de dèficit i endeutament públics que posen en qüestió la solvència financera dels diferents governs (estatal, autonòmic i local).

La consigna és reduir els nivells de dèficit i d'endeutament públics. Aquesta és la raó de les tan qüestionades retallades. Hi ha, però, qui defensa que l'ajust pressupostari s'hauria de fer incrementant els impostos, o almenys que els ajustos en la despesa també anessin acompanyats d'augments impositius. A la vegada molts sectors demanen que la pujada d'impostos afecti particularment els rics. Tot això ha provocat que el govern central hagi reimplantat l'impost sobre el patrimoni i s'hagin fet propostes en la línia d'establir un impost sobre les grans fortunes o d'incrementar els impostos sobre consums específics, alcohol i tabac.

En aquest punt, cal preguntar-nos diverses qüestions: tenim un sistema fiscal just? Paguen pocs impostos els rics? És el millor moment per apujar els impostos o establir-ne de nous?

Pel que fa a si el sistema fiscal és equitatiu o no, algunes dades ens poden ajudar a tenir-ne cert coneixement. L'any 2008 els declarants de l'IRPF amb unes rendes superiors a 120.000 euros anuals tan sols van representar el 0,8% del total i, en canvi, van aportar un 18,4% de la recaptació de l'impost. En contrast, el 65,5% de declarants tenien rendes inferiors a 21.000 euros anuals i només van aportar l'11,7% de la recaptació.

Així mateix, un declarant de l'IRPF amb una renda anual de 20.000 euros va tenir un tipus impositiu efectiu d'un 10%, és a dir, va pagar una quantia equivalent al 10% de la renda declarada. En canvi, una renda anual de 60.000 euros va tenir un tipus efectiu del 23%, i una de 120.000, del 28,3%. Per tant, el tipus efectiu creix quan s'augmenta la renda, cosa que constata que l'impost és progressiu i el seu disseny segueix criteris d'equitat.

Només a partir d'uns 300.000 euros anuals de renda el tipus efectiu deixa de créixer i es manté més o menys constant. Per altra banda, hem de tenir en compte que a Catalunya actualment les rendes anuals superiors a 175.000 euros estan gravades a un tipus marginal alt, del 49%.

Una qüestió diferent és la del frau i l'elusió fiscal, entesa com la conducta per evitar o reduir el pagament impositiu amb estratègies que el disseny de l'impost permet i que no necessàriament han de ser il·legals. I això té més a veure amb la procedència de la renda que no pas amb la seva quantia. En aquest sentit, una dada que sorprèn és que del total de rendes declarades, al voltant del 80% provenen de rendes del treball i només un 7% de rendes d'activitats econòmiques. Aquí sí que hi ha camp per actuar. S'ha de lluitar contra el frau i l'elusió fiscal allà on és més factible que es donin (activitats professionals, comercials, empresarials, etc.) pel sistema que aquestes rendes tenen d'estimar-se.

No es tracta tant d'apujar els tipus impositius a les rendes altes, que ja es troben notablement gravades, sinó de lluitar contra l'elusió d'impostos. La falta d'equitat impositiva es troba entre les rendes provinents d'algunes activitats econòmiques i les rendes del treball, tant baixes com altes, a les quals els és quasi impossible escapar-se de l'impost.

Raons d'equitat també ens porten a justificar la imposició sobre la riquesa (patrimoni, grans fortunes). Ara bé, si l'impost sobre patrimoni reintroduït manté el mateix disseny que l'existent fins al 2007, presentarà moltes deficiències tècniques que el faran poc just. A més, cal tenir en compte que un impost sobre la riquesa grava el capital immoble i el capital mobiliari. El primer és immòbil, però el segon és molt sensible a les diferències fiscals territorials perquè és completament mòbil. Per tant, aquest impost solament pot tenir sentit ja no només a escala estatal, sinó que a més a més caldria una acció coordinada a escala internacional.

Hem de tenir un sistema fiscal just, però alhora també eficient.

L'altra qüestió que ens plantejàvem és si en el moment actual és adequat augmentar els tributs. Si es té en compte que la contenció de la despesa no estimula la demanda agregada de l'economia, sinó tot el contrari, l'increment d'impostos encara agreujaria aquest fet i desincentivaria el creixement. Ara el més prioritari és la creació d'ocupació, que s'ha de veure com una de les polítiques socials més valuoses per fer actualment i que s'ha d'aconseguir amb creixement i amb les reformes estructurals necessàries, principalment la del mercat laboral.

En tot cas, la reforma fiscal hauria de tenir un plantejament global i anar dirigida no a apujar impostos, sinó a millorar la productivitat i el creixement econòmic.

Portar a terme aquestes polítiques és tasca de tots els governs, però prioritàriament de l'executiu central, que té plenes competències per actuar en aquest àmbit i, en lloc d'això, comet la irresponsabilitat de culpar les autonomies de l'augment de l'atur.

Si creixem, crearem ocupació, els ingressos fiscals augmentaran sense necessitat d'apujar els impostos, aconseguirem més fàcilment l'equilibri pressupostari i ens serà més fàcil mantenir l'estat del benestar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT