Més literatura per donar vida al català
Em truca una amic, professor al cinturó roig, perquè em sumi als articulistes que miren aquests dies d’explicar per què cal ensenyar (més i no menys) literatura (catalana) als nostres instituts. Què ens dóna la literatura (que no doni res més)? Ens ajuda a viure de manera més rica i complexa. Ens ajuda a entendre’ns i a entendre els que ens envolten. Ens permet viatjar en l’espai i el temps, i ens vincula -fent que sigui també nostra- a l’experiència vital dels que, altrament, veuríem com a estranys o enemics. És un artefacte lingüístic que crea una il·lusió de vida més plena, intensa i sentida.Ens fa viure sense viure: sense neguit, dispersióni angoixa. I ens dóna el temps, la seguretat i el silenci imprescindibles perquè la vida ens humanitzi sense danys col·laterals, perquè ens atrevim a obrir-nos-hi amb els cinc sentits en lloc de protegir-nos-en amb prejudicis.
Enmig d’un consumisme que ens aliena i aïlla i en un país que no té els mitjans ni tampoc la demografia per socialitzar els ciutadans que hi pugen, la literatura (catalana) és l’eina més eficaç perquè tot el que ens ha fet ser qui som tingui continuïtat, conformi la identitat i doni arrels als nous i futurs catalans, perquè no quedin flotant en un aiguabarreig bàrbar.
De què ens servirà que tants fills de la immigració entenguin i es puguin fer entendre en un precari català si no parlen català les emocions que els han conformat com a persones? I només ho podran fer si un bon professor de literatura, actuant com un mèdium, fa que l’adolescent magribina de Montcada i Reixac senti com a seva la veu de l’Aloma que es fa dona al Sant Gervasi de preguerra. O que el gambià de Salt aprengui a revoltar-se davant la hipocresia moral d’uns botiguers amb el Josep Pla que fa el batxillerat d’intern a Girona.
Uns nens xinesos del barri de la Salut de Badalona pregunten avui a la mestra de la classe d’acollida: “Però qui parla català, senyoreta?” I només la literatura, aquest gran contenidor de vida que ressuscita en cada lectura ben feta, els pot convèncer que la llengua que els ensenyen té alguna cosa a veure amb ells i el país on un diatindran fills. Perquè els professors de català puguin fer creïble la llengua que transmeten a uns alumnes que no la fan servir mai, cal que els de literatura l’omplin de vida. Només la seva passió pot evitar que quedi recoberta d’aquell caràcter oficial i burocràtic que fa tan antipàtiques certes assignatures.
Retallant-li temps de qualitat, posant-ho més difícil als que encara vibren i fan vibrar quan l’ensenyen, fem que la nostra literatura -potser la infraestructura cultural més central d’aquest projecte de nació- i totes les veus que l’han feta gran emmudeixin. Parafrasejant el poema de Pere Quart que trobareu a la pàgina 2 de l’ Ara Diumenge, podem dir que llegint-les les suscitem, les ressuscitem; i en pensar-les els donem una esperança, però si les ignorem o oblidem, dormen el son dels justos, no passen de potències en el sentit més trist de la paraula. No s’ho mereixen, no ens ho mereixem.
