Més plurals que mai
S’acosta el cicle electoral potser més convuls que hem viscut en la nostra encara curta vida democràtica i, com és lògic, allà on es perceben amb més intensitat els nervis, el malestar i els dubtes és en l’àmbit municipal. Les casuístiques són tan diverses que per descomptat depassen el que pugui dir qualsevol articulista, i encara menys aquest a qui llegeixen ara, però es pot fer un resum amb una sola frase: tothom està espantat.
La descomposició del bipartidisme PP/PSOE afecta molt en primer lloc els discursos de proximitat, i fa que la gent dels pobles i les ciutats mitjanes contemplin amb recel les opcions que potser han votat tota la vida. Òbviament, a aquest panorama hi contribueix la irrupció gairebé virulenta de Podem/Podemos, i també l’enfortiment a nivell estatal de Ciutadans, davant de la sorpresa del mateix Albert Rivera. Però el combat de debò no crec que es dirimeixi tant al nivell del Parlament de Catalunya, ni del Congrés de Diputats de Madrid, com a l’hora de la formació de les majories que permetin fer operatius els ajuntaments. La incertesa dels uns i els excessos de confiança dels altres poden arribar a convertir molts consistoris en ingovernables, o, si més no, per no ser tan alarmistes, en terrenys extremament pantanosos.
Els pactes de govern que es poden arribar a formar en centenars d’ajuntaments són previsiblement no tan sols inestables, sinó també extravagants. Cada poble del món és un món en ell mateix, però a Espanya, a Catalunya i a les Balears aquest fenomen d’atomització es nota més que mai. La previsibilitat dels resultats que puguin sortir el 24 de maig tendeix a zero. Veurem aliances de govern completament impensades, i la més insòlita no serà la tan previsible del PP amb el PSOE.
Només de poder ocupar algun espai de poder, qualsevol representant de qualsevol partit polític farà el que sigui per entrar a la formació de govern que faci falta. Dit d’una altra manera, el desvergonyiment i l’abaratiment ideològics aniran en augment de dia en dia, i això no va només per als partits emergents. Senzillament, la inquietud de l’opinió pública i la fragmentació de l’opinió publicada crearan escenaris de governabilitat fins ara inconeguts, que em temo que faran que ens posem les mans al cap sovint. Ignoro si això anirà a favor o en contra del procés sobiranista, però el que s’endevina és que molt aviat ens farem creus de les múltiples combinacions de govern. I direm el que vulguem, però això no serà altra cosa que el reflex de la caiguda d’un sistema polític que durant molts anys havia semblat sòlid i més o menys fiable però que ara s’apareix a tothom com una pura i simple excusa de mal pagador. Hem estat fills de la Transició i de la Constitució, i ara serem pares i hereus de la inestabilitat. Tampoc no podem queixar-nos; no podrem dir que no hàgim viscut períodes històrics apassionants. I mira que el govern espanyol actual ens promet el contrari, sempre que segons el president ens comportem com a éssers humans normals.
