Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

Més 'show' que 'reality'

Cuatro ha recuperat Perdidos en la tribu , un reality en què tres famílies espanyoles se'n van a l'aventura per conviure amb tribus llunyanes. Qui aconsegueix adaptar-se millor a la vida dels indígenes amfitrions, guanya. S'emporta cap a casa 150.000 euros a canvi de fer el primitiu durant un temps raonable.

Els Merino (de Lleó), els Berhanyer (uns pijos de Marbella) i els San Sebastián (de Bilbao) se n'han anat a l'Amazones, a Etiòpia i al Togo. El xoc de cultures provoca escenes tan divertides com lamentables. Es tracta de portar a l'extrem la ineptitud dels ciutadans idiotes en mig de la jungla i el salvatgisme propi del TBO . Seguint l'estela dels darrers realities de Cuatro ( Granjero busca esposa i Quién quiere casarse con mi hijo ) aquest format no té res de realitat. Només el nom del gènere televisiu que el bateja. Les famílies (algunes de les quals semblen estructurades en funció de la conveniència de guió) actuen segons les instruccions d'un director que els ordena quins conflictes han de crear i què han de dir. Als indígenes els disfressen tapant-los amb fulles de parra i faldilles de palla i posant-los barrets de plomes. Salta a la vista que el programa organitza coreografies tribals amb llances per potenciar el seu efecte salvatge i primitiu, resseguint els tòpics de Tintín al Congo .

Perdidos en la tribu reforça i exagera la sensació d'urbanites civilitzats lluitant contra els aborígens troglodítics. Però és inevitable percebre que quan s'apaguen les càmeres els indígenes es posen texans i samarretes i cobren dels turistes a canvi de fer una estona l'animal. Distorsionen també el pas del temps: racionen durant tretze setmanes el que deu haver estat enregistrat en pocs dies.

És un show que funciona perquè exposa de manera descarada la inutilitat humana, però l'única realitat que posen en evidència és la de la televisió com a fàbrica d'una gran farsa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT