Més sobre el pacte fiscal

Al novembre vaig publicar en aquestes planes un article en què expressava la meva identificació amb la necessitat d'una millora de la relació fiscal de Catalunya amb l'Estat, i alhora feia moltes preguntes sobre el contingut del pacte fiscal . Vaig rebre molts comentaris sobre l'article i hi ha hagut, des del novembre, dues novetats: el govern català ha concretat més el que vol dir i les eleccions espanyoles han deixat clar amb qui i en quines condicions s'haurà de negociar. Això em fa tornar sobre el tema.

1. Negociar un nou pacte vol dir establir un nou tipus de relació (canviarel model ) i alhora reduir l'actual dèficit fiscal (millorar el resultat ). Quan es pren el concert com a model es vol dir la recaptació pròpia de tots els impostos, la competència per modificar-los i el pagament a l'Estat d'una quota per serveis i per solidaritat. És un model molt poc corrent a Europa, però en tenir-se un exemple proper a Euskadi el prenem sovint com a referència. Hem de tenir present que el canvi de model no garanteix per si sol la millora del resultat. El concert permet una relació política diferent amb l'Estat que suposa molta més autonomia (relació bilateral o confederal) però el resultat final depèn de com es fixi la quota. En teoria podríem passar al concert i tenir menys diners, de la mateixa manera que sense el concert podríem millorar el resultat (com es va fer el 2009). El càlcul de la quota en el concert basc és molt beneficiós per a Euskadi (molts pensem que és molt injust per a la resta de l'Estat) i fa que no sigui un model en què ens puguem emmirallar perquè no és extensible, ni tan sols sé si serà sostenible per a ells.

2. Hem d'aclarir la confusió que sovint es fa entre el pacte fiscal i el dèficit fiscal. Els catalans paguem impostos, la majoria dels quals els recapta l'Estat. Els diners que tornen cap aquí ho fan per tres vies: el finançament de la Generalitat, les inversions de l'Estat a Catalunya i els serveis que fa directament l'Estat. El dèficit fiscal és la diferència entre el que se'n va i la suma dels tres que tornen. Catalunya té un dèficit fiscal exagerat i injust amb l'Estat que perjudica els catalans i perjudica el conjunt de l'economia espanyola en no distribuir els recursos de la manera més productiva. Però el dèficit fiscal no és conseqüència només del model de finançament de la Generalitat, sinó també de la insuficiència de les inversions de l'Estat a Catalunya. Es podria reduir molt el dèficit fiscal sense canviar el model, simplement augmentant les inversions productives aquí. No dic pas que sigui això el que s'ha de fer, però cal que entenguem que un nou model de finançament de la Generalitat no és l'únic camí per millorar el resultat i disminuir el dèficit.

3. El govern català ha posat el pacte fiscal com a gran objectiu de la legislatura. Pot haver estat un encert o un error, però jo sóc dels que s'alegraria molt que tingués èxit, perquè seria molt dolent per a tothom que acabés en una gran frustració que hem d'intentar evitar. Tenint en compte la situació a Espanya, la capacitat negociadora del Govern ha quedat molt reduïda a causa de la majoria absoluta del PP al Congrés, amb la consegüent incapacitat de CiU d'oferir coses importants a canvi. En aquestes circumstàncies, només la força de tot el país pot substituir la pèrdua de força del Govern i del seu partit. Per això insisteixo que tots hem d'entrar a discutir amb més profunditat el contingut de la reivindicació i la gran alternativa que planteja: ¿s'ha de prioritzar el canvi de model o la millora del resultat?

4. L'objectiu primer ha de ser aconseguir un consens molt ampli, al Parlament i a la societat catalana, al voltant d'una reivindicació del pacte fiscal explicada i valorada. Només amb un suport molt ampli al Parlament i que sigui explícit en una gran majoria de Catalunya es pot començar la batalla. Jo voldria un canvi cap a un model més bilateral. Però penso que, encara que una proposta que posi el pes en el model agradarà a molta gent, una que tendeixi sobretot a millorar el resultat tindrà el suport de molta més. Accepto la tesi que diu que tenint primer un model més sobiranista ens seria més fàcil millorar després el resultat. Però no n'estic segur...

5. En segon lloc, s'haurà de mesurar l'estratègia de la negociació i evitar alguns aspectes que ens han provocat errors en el passat. Primer, no pensem que negociem amb Espanya, perquè negociem amb Madrid i amb un govern ple de representants de l'alta burocràcia administrativa, a qui preocupa més el poder que els diners. Per això, dins de les dificultats esperades, crec que seran molt superiors a l'hora de discutir el model que no pas si la negociació s'enfoca per la via dels resultats. Segon, no defensem que nosaltres podem millorar sense que algú empitjori, perquè no és veritat; la suma és zero. I finalment, no anem repetint coses que posin de manifest que aquest pacte que ara negociem en el fons no és més que un pas cap al que volem de veritat, que és la independència. Serveix per donar raó als que diuen que no val la pena donar més a Catalunya perquè després s'ho enduran...

Les batalles s'han de fer convencent els soldats de per què cal fer-les i explicant-los a què s'exposen si es perden. El contrari és imprudència. M'ha semblat que el Govern és sensible a aquest perill.