Mestres que aprenen

L'altre matí vaig anar a xerrar amb un grup de mestres de Saifores sobre comunicació i emoció. Vaig arribar tard i sense guió, però tots els que m'hi esperaven van ser prou generosos per passar per alt ambdues coses i anar per feina. Vaig exposar 4 idees que em voltaven pel cap més o menys organitzades, vaig posar un parell d'exemples del que pretenia dir i de seguida vaig obrir el debat a tothom, perquè no vaig trigar gens a veure que allà més que per parlar hi havia anat per escoltar. Escoltar i adonar-me que encara queden molts i molts mestres que tenen ganes de continuar acumulant coneixement, de continuar fent la seva feina, però sempre fent-la una mica millor, de poder descobrir noves metodologies i posar-les al dia a través dels seus alumnes. Gent que, malgrat les retallades, les limitacions i els debats educatius i político-socials, el que volen és crear un món millor, educar personetes perquè tinguin les eines necessàries que els faran més capaços, més crítics, menys domables. I fer-ho des del rigor, però també des de la confiança i, per què no?, la utopia de creure que és possible.

Una de les mestres que seien a primera fila com l'alumna més aplicada de la classe ens va revelar, no sense un punt d'emoció, que a l'agost es jubilava i alhora que havia estat un alumne qui li havia ensenyat a fer servir un ordinador. En aquella mateixa frase s'unien, per tant, les dues essències del que hauria de ser per mi l'educació: la passió desbocada a què dediques tota una vida i la humilitat de pensar que sempre podem aprendre dels altres, per molt diferents o baixets que siguin. I quan marxava de l'Escola d'Estiu de Saifores vaig pensar que havia estat una privilegiada per haver sentit que la utopia potser no ho era tant.