Mesures cautelars
Un jutge ha imposat al PP una fiança d’1,2 milions d’euros per l’anomenat cas Bárcenas, sota la condició que, si no els paguen, se’ls podria embargar. Immediatament va sortir algú de la formació, en aquest cas Andrea Levy, a dir que d’acord, que ja paguen. No fos cas que el que els embarguessin fos la seu del carrer Génova a Madrid i els fotessin al carrer. Tenint en compte que és el partit que ocupa actualment el govern d’Espanya, ni que sigui en funcions, trobar-se sense seu seria com a mínim una situació curiosa. Després, en un canvi d’estratègia que deixa Levy com a mínim en una situació compromesa, el PP ha decidit recórrer la fiança. I mentrestant, el líder de la formació i president del govern, Mariano Rajoy, com sempre s’absté de qualsevol mena d’expressió i si de cas es fuma un puro, i allà el tenim. Si algun dia aquest home deixa la política, sempre podrà donar classes de ioga.
Sigui com sigui, la senyora Levy va voler treure importància a l’assumpte afirmant, una vegada més, que al PP no coneixen ningú que es digui Luis Bárcenas. És admirable aquest esforç per negar la realitat, però la realitat, com se sol dir, és tossuda, i personalment només puc dir que si un senyor, algun dia, m’hagués lliurat un sobre amb cinc o sis mil euros, em sembla que me’n recordaria. I procuraria tenir en compte que, a partir de l’instant del lliurament, el senyor en qüestió té el meu nom i els meus cognoms meticulosament apuntats en un quadern de la seva pròpia mà. Un plat és un plat, ens va advertir Mariano Rajoy, i hi estem completament d’acord. Ara bé, hi podríem afegir que una organització delinqüent és una organització delinqüent, per molt que es disfressi de partit polític.
Rebla el clau el senyor Rafael Hernando, també alt dirigent del PP, que té els santíssims pantalons d’afirmar que la seva formació política no necessita refundar-se ni fer “coses rares” (expressió seva), com fan d’altres, perquè el PP és un partit “seriós” (expressió també seva). Ens alegrem que tot un dirigent del PP doni la raó a aquesta humil columna, que dilluns deia que la raó de ser del principal partit conservador d’Espanya és la seva absència de porositat i la seva aparença de força granítica a prova de bomba. La meva àvia ho hauria resumit amb una altra expressió una mica més gràfica però una mica més explícita: tenen més cara que esquena. I sembla que s’han pres el dret a riure’s de nosaltres impunement.
Per reforçar els seus arguments, el senyor Hernando explica que el PP ha tingut problemes amb “alguns” dels seus capitostos, però que molts d’ells han acabat amb els ossos a la presó. Com si això fos una garantia d’alguna cosa. Escolti, si jo vaig a comprar mobles en una casa de mobles i m’expliquen que una part important dels cappares de l’empresa es troben o han hagut de passar per la garjola a causa del seu comportament manifestament delictiu, sincerament giraria cua i me n’aniria a comprar els mobles a una altra banda. Ni que fos com a mesura cautelar, com diu la senyora Levy, me n’aniria ràpidament a una altra banda. Confiï en nosaltres, que li robarem però ho farem bé. Doncs sí que anem arreglats.
