Mesures estructurals

Estem tots d'acord que, passades les tempestes financeres que estan sacsejant el nostre deute, no n'hi haurà prou amb un estricte pla d'ajustament fiscal per tirar endavant: són indispensables les anomenades mesures estructurals. Sota aquest concepte cadascú proposa les que més li agraden: la reforma laboral segons aquests, la de l'educació segons els altres, la promoció de la innovació segons alguns, la de la llei electoral segons els indignats , i així successivament. El ciutadà normal es perd sovint entre tanta mesura: i no és estrany que manifesti la seva sorpresa quan veu que aquestes mesures s'anuncien any rere any, legislatura rere legislatura, sota governs de tots els colors, però que rarament se sent algú que digui que cap d'aquestes reformes s'hagi aplicat. La raó és que no es poden aplicar mesures (donar una solució) a una cosa que no és un problema, sinó un procés. Dues anècdotes donaran una idea del camí que el nostre país ha recorregut pel que fa a millores estructurals, i també del llarg recorregut que encara ens queda per fer.

Fa ja molts anys, un amic meu, aleshores adolescent, passejava pel llac Léman, a Ginebra, quan un senyor gran el va abordar. "Vostè és espanyol, oi?", li va preguntar. El meu amic va contestar que sí, i va demanar-li com ho havia endevinat. "Perquè estava escopint a terra", va ser la resposta. El meu amic no acabava d'arribar de les Hurdes, sinó que era català i pocs anys més tard seria catedràtic universitari. No crec que un incident com aquest es repetís avui: mig segle després, ja no escopim a terra. Un terra més net és un progrés estructural, que s'ha aconseguit no amb una mesura (els cartells "prohibit fumar i escopir" van desaparèixer abans que l'hàbit de fer-ho), sinó per la pressió de la interacció social, la imitació del que feien els nostres veïns més ben educats, la millora general de la higiene... Ha estat un procés llarg i en gran part imprevisible. Però l'època de l'escopinada ha quedat enrere.

No fa gaire, un conegut meu va presenciar a Barcelona l'escena següent: una nena, que acompanya el seu pare, desembolica un caramel i tira el paper a terra. S'hi acosta un senyor (un home gran, com abans), recull el paper i el torna a la nena, tot assenyalant una paperera propera. La nena interroga el pare amb la mirada, ell li diu que no amb el cap i la nena torna a tirar el paper a terra. El problema no és el paper i tampoc ho és la nena, sinó que ho és el pare. El seu reflex instintiu ha estat negar a qualsevol altra persona la competència d'educar la filla, corregint-la: "El que jo et digui", ha estat la seva resposta tàcita a la pregunta de la nena. Es pot argumentar que el pare s'ha deixat arrossegar pel seu instint de protecció, fins al punt de rebutjar qui només pretenia un bé per a la seva filla. Una altra manera d'intepretar el comportament del pare és atribuir-lo a l'ancestral menyspreança per les institucions -els ancians són institucions en moltes cultures, i fins no fa gaire ho eren en la nostra- que sembla característica de la nostra gent. La nena assimilarà la resposta del pare, i la traduirà en el seu comportament a l'escola, a l'autobús, al parc...

Estarem d'acord que comportaments tan primitius com el del pare no són compatibles amb el funcionament d'una societat com la que pretenem construir. Tenim, doncs, un problema estructural, molt més senzill que el de l'atur o el del fracàs escolar: per començar, ¿estem d'acord en quin és el problema? Per uns, serà la mala educació dels pares; per altres ho seran els vells, que es consideren autoritzats a ficar-se en tot; o serà culpa que no hi hagi prou papereres, o que l'embolcall dels caramels no sigui comestible. Si hi ha acord sobre quin és el problema, com l'hem d'abordar? Les sancions poden tenir eficàcia, però no fan res més que suprimir la manifestació més externa. Es podria confiar en la pressió social, però la resposta del pare posa de manifest que no està disposat a rendir-se davant d'aquesta pressió, ni tan sols a considerar-la legítima. Aquesta no és en si mateixa una actitud negativa, perquè també està en la base de les persones que es declaren insubmises davant la tirania del políticament correcte. És possible que aquesta actitud s'hagi exacerbat pels anys en què, sota governs aficionats a l'enginyeria social, hem tingut la sensació que es pretenia intervenir en els aspectes més nimis de la nostra vida quotidiana; però també pot ser que, en aquest moment, haguem arribat massa lluny en la direcció contrària.

La lliçó de tot plegat és que els anomenats problemes estructurals que avui s'interposen entre nosaltres i la nostra idea d'una societat pròspera i pacífica no se solucionen amb mesures a càrrec d'un govern, ni tampoc a base d'acampades urbanes, sinó per una combinació de tenacitat i paciència de tots els ciutadans, dues virtuts que sembla que tenim atrofiades, i que és necessari exercitar, perquè l'embolcall del caramel desaparegui per sempre de terra.