Publicitat
Publicitat

Metàfores europees

El dia 9 de maig de l'any 1950, el ministre d'Exteriors francès Robert Schuman va proposar tant a l'Alemanya Occidental com a altres països europeus una autoritat comuna en relació a la producció i comercialització del carbó i de l'acer. Només feia cinc anys que havia acabat la Segona Guerra Mundial, i la majoria de grans ciutats alemanyes estaven completament devastades. Només feia cinc anys, cinc, que milions de persones havien mort, havien perdut tots els seus béns o s'havien hagut d'exiliar. No parlem de qualsevol cosa: parlem d'Auschwitz, parlem de les bombes sobre Dresde, parlem de deportacions de proporcions mai vistes, de tota una generació massacrada a les trinxeres o als camps d'extermini. Doncs bé, al cap de només cinc anys, cinc, algú va decidir que l'odi i el ressentiment no porten enlloc. Europa neix en aquest context de grandesa moral, probablement irrepetible. El sol fet de comparar els sacrificis que es van exigir en aquell moment a l'Europa de la postguerra amb els actuals resulta senzillament ofensiu per a la memòria d'aquelles persones.

La setmana passada, la cancellera Angela Merkel va insinuar la possibilitat de revisar el Tractat de Lisboa. No ho va dir així, òbviament, perquè aquest tipus de decisions s'han d'administrar mediàticament amb moltes precaucions. Nicolas Sarkozy també va insinuar una cosa semblant amb només unes hores de diferència. Es parla des de fa molt temps d'una "Europa de dues velocitats", que inclouria, per descomptat, dues monedes amb valors diferents. Es parla de moltes coses per l'estil, però sempre en el context equívoc dels rumors i els sobreentesos (hi ha un tipus d'articulisme basat a fer sobreentesos a partir de sobreentesos que sempre m'ha fet molta gràcia). Jo no tinc ni idea de què pretenen fer Merkel i Sarkozy; i, per descomptat, desconec quines serien les conseqüències immediates d'una decisió d'aquest tipus. De fet, ni tan sols sé si tots aquests rumors són el resultat d'una mera sobreinterpretació de certes metàfores rutinàries. En canvi, estic plenament convençut -i em veig amb cor d'argumentar-ho- que una situació com l'actual no condueix per força a una refundació de la Unió Europea, cosa que no estaria gens malament, sinó a una simple exclusió conjuntural i un xic histèrica.

Quan el dia 9 de maig de l'any 1950 el ministre d'Exteriors francès Robert Schuman va dibuixar l'embrió de la futura Unió Europea va parlar de carbó i d'acer. Són coses ben concretes, aquestes. El context també era manifestament, obstinadament identificable: l'Europa devastada de la postguerra. La pregunta és: i ara de què estem parlant, exactament? Vull dir que quan Sarkozy, Merkel o qui sigui es refereixen al futur de la Unió "a dues velocitats", on apunten? Aquí no em valen vaguetats sobre Carlemany o aquests artefactes retòrics sobre "el món globalitzat i interconnectat" que ara ja regalen fins i tot amb les capses de cereals.Tot això convé aclarir-ho. També convé recordar que Alemanya ha estat fins ara, i amb molta diferència, el principal beneficiari del projecte de la Unió Europea. Ha pagat molt, sens dubte, però el balanç final de la inversió resulta innegablement positiu.

És possible una refundació no excloent d'Europa? Abans ja he manifestat tant honestament com he pogut la meva ignorància en qüestions que tenen a veure amb el futur. Tinc més clares, en canvi, un parell de coses que no es poden continuar fent, per la senzilla raó que no funcionen. La primera, entendre la Unió com un mecanisme "redemptor" de zones endarrerides. Han anat passant els anys, i aquí no s'ha "redimit" res ni ningú. Tothom segueix sent qui era, però amb uns quilòmetres més d'alta velocitat i uns quants aeroports desolats. La segona, vertebrar l'edifici entorn de la figura obsolescent de l'estat nació decimonònic. Aquesta impugnació no és conjuntural: ja la va formular l'economista japonès Kenichi Ohmae molt abans de la crisi. Un món -no només la Unió Europea- centrat en la figura de la regió econòmica, no de l'estat nació, sí que resulta viable a llarg termini. No només no faria augmentar els desequilibris sinó que els acabaria matisant més i més (l'argument és llarg i complex; si en volen saber més, hi ha traducció catalana a Temes Contemporanis: La fi de l'estat nació. L'escalada de les economies regionals, 2009). Si esperem a refundar Europa quan s'hagi ensorrat, malament rai. És justament ara quan cal travessar el camp minat. Admeto que fa molta mandra i molta por.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT