Publicitat
Publicitat

Metàfores que surten cares

Vivim envoltats de metàfores i d'eufemismes, i potser per això no sabem mai si prenem decisions reals o només fem jocs de paraules, tant a nivell individual com col·lectiu. Diem "El problema és la bombolla" o, tant li fa, "La solució està en la xarxa". Cadascú interpreta el que vol. La setmana passada vam calibrar, per exemple, la dimensió de "la bombolla de la xarxa" -per unir les dues metàfores- tot observant la decebedora entrada de Facebook a Wall Street. Abans, les coses relacionades amb la política es deien d'una manera molt directa, mentre que les relacionades amb la sexualitat es cobrien amb capes i més capes d'eufemismes i metàfores. Ara passa exactament el contrari. L'any 1908 es va fundar a Barcelona la Sociedad de Atracción de Forasteros. La denominació era tan brutalment directa que semblava jugar amb segones intencions. No era així, però: es tractava literalment d'atreure forasters -ara en diríem turistes , per descomptat- amb la inequívoca, clara i crua intenció que es deixessin els quartets als hotels i restaurants de la ciutat. Així de senzill. Ara segurament en dirien Sinergies Urbanes World Meeting, o alguna altra pretensiosa collonada per l'estil.

Cada cop estic més convençut que la naturalesa d'aquestes metàfores condiciona l'agenda política, i sovint ho fa d'una manera irracional. Fa només 12 anys, la terrorífica metàfora mil·lenarista de l' efecte 2000 va produir unes despeses supèrflues de milers de milions de dòlars arreu del món "per precaució". En realitat es va tractar d'una estafa gegantina, basada en el fet de portar l'inquietant imaginari del canvi de mil·lenni fins al límit. Després no va passar res, absolutament res, fins i tot en aquells llocs on no s'havia fet cap mena d'ajustament específic. L'aeroport internacional de Banjul (Gàmbia) va funcionar perfectament, tot i que no s'havia gastat un ral a corregir el problema esmentat. Moltes ciutats russes tampoc no van moure un dit en relació a la predicció catastròfica: tampoc no va passar res.

La gran metàfora de la crisi actual és la de la bombolla. Deriva de la simulació d'una classe mitjana que ja no existia, però que volia comportar-se com la tradicional, tot accedint a la propietat. D'uns diners que no hi eren es va passar a uns habitatges que sí que hi són. La martingala es va traduir en actius financers tòxics, etc. Els estats van actuar d'acord amb aquella gran simulació, i van fer línies d'alta velocitat o auditoris a cada poble i llogarret, confiant que es pagarien amb els impostos d'aquelles falses classes mitjanes, que depenien directament de les subvencions d'un estat que després pensava recaptar més impostos... per pagar les subvencions d'on sortien aquells mateixos impostos! Passava com aquells dibuixos d'Escher que tant em fascinaven de jovenet, on no se sabia si les escales pujaven o baixaven (si no els coneixen, els recomano que els mirin). La meva pregunta és: això que acabem d'explicar pot ser metaforitzat raonablement amb una bombolla? Jo penso que no. Crec, a més a més, que aquesta metàfora fa prendre decisions absurdes en la mesura que insinua coses que no són, com ara que, en punxar-la, no queda res de res de cop i volta. Això no és així, sinó tot el contrari: el problema de la suposada bombolla és justament... el que ha quedat. Perquè tot i que ara valen poc, els habitatges buits són exactament on eren.

De ben segur que, si es tracta de fer metàfores, la que s'hi adiu més és la vella imatge d'una roda on, a còpia de molt moviment, es crea la il·lusió d'uns recursos que en realitat no existeixen. Observem ara l'episodi des d'aquest angle. Durant anys, l'Estat va subvencionar generosament la compra d'habitatge, tant per la via directa com per la de la desgravació fiscal, amb l'argument que això activava l'economia. I era cert. Aquesta activitat, per descomptat, generava riquesa, i aquesta riquesa nous impostos... que es feien servir per tornar a subvencionar directament o indirectament la realització de determinades activitats, de manera que es generava el miratge del creixement. M'hauria d'esforçar molt per veure-hi la imatge d'una bombolla, en tot això. Més aviat hi detecto un cercle que tendeix a la condició d'espiral bulímica. En tot cas, fixem-nos que les metàfores no surten de franc: si això és una bombolla, el govern de Rajoy fa bé tornant a incentivar fiscalment la compra d'habitatge; si es tracta d'alguna cosa semblant a una roda, en canvi, engega de nou un procés de creixement que, en realitat, és un cercle enganyós que porta al mateix carreró sense sortida.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT