Michael Moore, de nou

Bowling for Columbine, de Michael Moore, em sembla una de les pel·lícules més tramposes de la història del cine. Una pelleringa que com que té un bon fi li has de justificar els mitjans. És un fals documental, en el sentit de documental muntat. Michael Moore entrevista tot de testimonis, i cada un d’aquests testimonis és elevat a la categoria de símbol, de símptoma. En un moment donat, per exemple, vol demostrar com són de pacífics al Canadà. I, per fer-ho, ens ensenya que no tanquen amb clau les cases. No sabem quin càsting de cases va fer Michael Moore. Només veiem que ell, espontàniament, obre la porta d’unes quantes i totes estan obertes. Si jo, ara, anés a Puerto Hurraco i volgués demostrar que tots els habitants del poble tenen un gen malèfic que els fa ser violents, ho aconseguiria. Es tracta de rodar molta estona fins a trobar el subjecte adequat i, un cop aconseguit, fer-lo parlar i muntar el material. Amb una càmera i temps es pot demostrar el que es vulgui. D’altra banda, quan algú intenta entrevistar polítics sense cita prèvia, enmig del carrer, és molt possible que no ho aconsegueixi. A Moore ja li va bé. Li va fins i tot millor que si ho aconseguís. Per això no la demana, aquesta cita prèvia.

Per entendre’ns, el justicier, demagoguet i falsament ingenu Moore aconsegueix, a la pel·lícula, posar-me a favor de Charlton Heston quan, en una escena, es fa convidar a casa d’ell (amb enganys) per, un cop allà, recriminar-li la pertinença a la NRA, l’Associació Nacional del Rifle. A l’escena, Heston se’n va del seu propi menjador i el deixa allà, sol.

Al final de la pel·lícula, durant els títols de crèdit, et posen la cançó What a wonderful world però en la versió rockera dels Ramones, no sé si capteu la metàfora.

Suposo que hi he pensat, en la pel·lícula, perquè, per desgràcia, després del que ha passat a l’institut de Navas, en el dia de l’aniversari d’aquella altra tragèdia, a algú se li acudirà de programar-la.