Publicitat
Publicitat

Mikimoto 1714

Joaquim Maria Puyal, abans de cantar l'última victòria del Barça de Guardiola, aquesta setmana ha celebrat l'elecció de Català de l'Any dedicant el premi a tots els que pateixen les retallades: és a dir, a tots els catalans. Com a bon comunicador, l'ha encertat de ple. Puyal és això: un magnífic comunicador. No és que tingui un pensament fort; el que té és una forta capacitat de comunicar pensament. Els comunicadors, els periodistes, ens dediquem a això. I precisament per això el poder ens busca i ens tem, a parts iguals. Vivim en un món comunicacional.

¿Per què el Govern ha triat Miquel Calçada per organitzar els actes de celebració del 300è aniversari del 1714? Doncs precisament per això. Però fent aquesta tria, seguint aquesta lògica comunicacional, l'efemèride comença amb un missatge equivocat: l'important no és tant què es dirà sinó com es dirà. Més que aprofitar per aprofundir en el debat històric -que, sens dubte, també és un debat polític-, es tracta de fer soroll independentista. Però és que fins i tot vist des de l'independentisme, això és un error perquè se l'identifica amb un espectacle, no amb la reflexió. I es fa des del Govern, institucionalment. ¿O potser només es tracta d'entretenir la penya convençuda?

Com a mikimotista confés, però també vicensvivista, pierrevilarista i fontanista, em permeto recomanar a Miquel Calçada que corri a nomenar un director científic: un nom de prestigi que visualitzi de manera diàfana que la celebració tindrà, al costat de la necessària vocació de divulgació popular, una línia historiogràfica sòlida que la sustenti. Això no té res a veure amb cap defensa gremial dels historiadors. És una qüestió de sentit comú: cal transmetre rigor. I hi ha molts noms, començant per Joaquim Albareda, director de l'Institut Vicens Vives de la UPF, i seguint pel director del Museu d'Història de Catalunya, Agustí Alcoberro.

Precisament, si hi ha una connexió entre Miquel Calçada, l'home dels Afers exteriors , i el 1714, qui millor ens la pot explicar és Albareda, màxim expert en la dimensió internacional del conflicte. Perquè la Guerra de Successió en realitat és el penós capítol nostrat d'un conflicte de dimensió europea en què s'enfrontaven les potències comercials emergents d'aquell moment, dotades de règims protoparlamentaris (Anglaterra, Holanda), i els absolutismes francès i austrohongarès, alhora enfrontats entre si. Sense la ciència d'Albareda i companyia -totes les universitats, l'Institut d'Estudis Catalans i un llarg etcètera-, Mikimoto ens farà menys gràcia i, sobretot, li faltarà legitimitat científica.

Naturalment, el 1714 no deixa de ser, també, l' afer interior per antonomàsia del qual pengen tots els nostres fantasmes. Perquè se m'entengui, i simplificant: abans de la fatídica data teníem Hisenda pròpia -és a dir, pasta gansa - i suposo que també drassanes i cavallerisses pròpies, que traslladat al present més rabiós vol dir aeroport intercontinental amb gestió autònoma. Tot això també es pot explicar, esclar. Com es pot recordar que també un any 14 -el 1914- Prat de la Riba va inventar la Mancomunitat, primer pas per recuperar l'autogovern que ara, per la via de l'ofec financer, ens tornen a laminar. La història ha de dialogar amb el present... El que dèiem: el més important és el diàleg. Pensar històricament. I, naturalment, també comunicar-ho al gran públic.

A l'Ajuntament de Barcelona han començat millor: han triat Toni Soler, un historiador que també és un magnífic comunicador, i que a més té l'aval de la recerca feta al voltant del jaciment del Born, que si no hi ha nous retards s'obrirà al públic l'any que ve i que ha propiciat una espectacular posada al dia en el terreny de la recerca, liderada des de fa anys per Albert Garcia Espuche.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT