06/02/2016

Miller, Laudavant i Fernández

3 min
Eduard Fernández representa Panorama des del pont al teatre Romea de Barcelona.

Romea. Al Teatre Romea arriba Georges Lavaudant amb un Miller sota un braç i amb Eduard Fernández sota l’altre. Panorama des del pont, juntament amb Mort d’un viatjant varen ser les dues obres que a l’autor nord-americà li reportaren un premi Pulitzer per cadascuna, que no és poca cosa. S’ha de dir que amb la majoria d’autors nord-americans tenc un problema personal, com és ara que sempre em creen una certa distància, cosa que estranyament no em succeeix amb les pel·lícules. Segurament perquè els actors i els directors són americans i el seu tarannà duu implícites totes i cadascuna de les característiques dels personatges. De totes maneres, estic convençut que és un prejudici i, per tant, no pretenc fer una tesi sobre el tema. Tan segur estic que si no fos així no haurien pogut veure L a gata sobre teulada de zinc calenta, dirigida per Rigola al Teatre Lliure, o El zoo de vidre, dirigida per Josep Maria Pou al Goya, ambdues de Tennesse Williams, o tampoc Mort d’un viatjant, que va dirigir Mario Gas al Lliure, per posar alguns exemples recents. Aleshores no resulta estrany que el Romea proposi al francés Georges Lavaudant que es posi al davant de l’adaptació de Panorama des del pont, com una de les ofertes emblemàtiques de la temporada i com a celebració del centenari del naixement del famós dramaturg nord-americà, més enllà del paper “couché”, on encara ara omple no poques pàgines.

Panorama des del pont, independentment de les seves indiscutibles qualitats dramàtiques i la distància que em pugui produir, hores d’ara té un valor afegit. D’alguna manera l’obra de Miller, que no deixa de ser una tragèdia romàntica, ofereix un rerefons que ens toca de molt aprop, com és ara el tema de la immigració, també anomenat “problema”. Per aquesta raó pensava que la proposta de Lavaudant trauria ferro a la història entre Eddie Carbone i la seva neboda, per donar un paper més rellevant a la història dels immigrants il·legals que acull a casa seva, o si més no, en faria una lectura més propera, més actual. No ha estat així. La fidelitat amb l’original és total i absoluta. Aleshores la basa a jugar per part del director no podia ser d’altra que la interpretació, per donar l’èmfasi imprescindible al melodrama, a la condició humana i les seves relacions, exemptes de nacionalitat i origen, tot minimitzant la incidència del pont de Brooklyn al màxim possible.

Grisos i negres presideixen l’escenari en què es desenvolupa l’acció. Tan sols dues habitacions de la casa on habita el matrimoni format per Eddie Carbone, la seva esposa Beatrice i la seva neboda Catherine, interpretats per Eduard Fernández, Mercè Pons i Marina Salas, respectivament. Seria injust restar mèrits, tant a les protagonistes femenines com a Jordi Martínez, , l’advocat Alfieri, el “corifeu”, com l’anomena Gerorges Lavaudant al programa de mà, o a Marcel Borràs i Pep Ambrós, Rodolfo i Marco, actors passius de la tragèdia. Però qui porta el pes de tot plegat és Eduard Fernández, que d’alguna manera és sobre qui gira la història d’amor impossible, encara que sigui de manera inconscient. Des del primer instant queda clar que qui mana en la funció és ell i com no podia ser d’altra manera el desplegament de registres, la seva metamorfosi, la seva obsessió, es converteixen en l’única raó de ser de tots i cadascun dels esdeveniments. Brutal la interpretació d’Eduard Fernández, que sens dubte perdria eficàcia si no tingués el recolzament de tots els seus companys de tragèdia. Així i tot és ell qui omple l’escenari, qui marca el camí cap a l’única resolució possible, qui fa que l’obra creixi per moments. Dues hores que passen com un exhalació. I tot i sabent com acabarà, aquest instant et deixa sense alè, amb el cor encongit, com ha de ser en una gran obra de teatre ben dirigida i millor interpretada.

stats