Millo entra a la cuina / La carpeta catalana
Mariano Rajoy ha variat l’estratagema. Davant del creixement constant de l’independentisme a Catalunya en els últims cinc anys, el president del govern espanyol fins ara havia fet quatre coses: negar l’evidència, deixar que s’escolés el temps, excitar la maquinària judicial contra el procés i activar les clavegueres de l’Estat, delegant en Fernández Díaz perquè fes la feina bruta i, quan calia, la molt bruta. Mentrestant, a més a més, s’esquitxava poc i s’enduia la fama de no fer res. Ara que té la cura d’humilitat de governar en minoria i que el “referèndum o referèndum” de Puigdemont ha fet un cert efecte, Rajoy ha canviat la tàctica. D’entrada, ha sabut veure que apartar Llanos de Luna i Jorge Fernández Díaz dels seus càrrecs no només rebaixaria la tensió sinó que la fàbrica d’independentistes deixaria de comptar amb dos dels seus còmplices principals. La segona mesura ha estat nomenar Enric Millo com a delegat del govern a Catalunya. Posar-lo de xef de cuina del gran tema que hi ha sobre la taula és una pensada intel·ligent. Sobretot si volen que ens empassem que l’aposta és pel diàleg. El seu tarannà, endreçat i afable, d’home que parla sense bordar, pot estovar algú en aquesta dreta catalana desorientada, amb Unió fora del mapa i Convergència desapareguda en combat. Millo té una virtut: no gasta l’aire repel·lent dels qui es pensen que sempre tenen la raó. Si ens ha de refregar la Constitució per la cara, ho farà amb unes maneres més educades. I encara que, des d’avui, la nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans ens permeti dir “les sis i quart”, Enric Millo serà dels que continuarà dient “un quart de set”. És el que té ser conservador: fas qualsevol paper de l’auca perquè les coses no canviïn.
En el camí cap a la independència, molt més llarg i sinuós del que ens han fet creure, hi ha una expressió que em treu de polleguera: la carpeta catalana. En els dies del traspàs de carteres ministerials, teles i diaris, d’aquí i d’allà, deien que “la carpeta catalana” quedava en mans de Soraya Sáenz de Santamaría. Carpeta amunt, carpeta avall. Des d’aquell dia ho he sentit a totes hores. Hem passat de ser un problema a ser una carpeta. Una més. Com qui té goteres a casa i agafa una carpeta per entaforar-hi les factures del manyà i de l’assegurança de la llar. Ho tenim allà, ordenat, al damunt de la taula, amb altres carpetes. Cadascuna amb les seves gomes. La carpeta de les reserves de les vacances d’estiu, la carpeta de les notes escolars dels fills, la carpeta de la revisió anual del cotxe i la carpeta catalana. De tant en tant, repasses totes les que tens al damunt de la taula, perquè no n’hi hagi quedat cap d’amagada, i te la trobes. La carpeta catalana és un tema pendent més. Som una nació, volem ser un estat, però, de moment, som una gotera. Això sí, la carpeta catalana la durà, sota el braç, Soraya. La vicepresidenta deixa de ser portaveu per dedicar-nos més temps. La primera setmana ja ens hem adonat que el seu discurs mantindrà la mateixa fermesa però ens intentarà endolcir les formes. Lloba amb pell de xai. Ens diuen -com si ens hagués de fer il·lusió, com si ens perdonessin la vida- que, atès que vindrà uns quants cops al mes a Catalunya, es posarà un despatx propi a la Delegación del Gobierno. Agraïm-li que obri sucursal a Catalunya. Com a mínim, quan arribi el moment de sortir al carrer, ja no caldrà anar a Madrid. El carrer Mallorca quedarà més a la vora.
