Publicitat
Publicitat

Millora l'economia dels Estats Units?

Quin és l'estat de la Unió? Perquè l'estat de l'economia encara és terrible. Tres anys després de la investidura de Barack Obama i dos anys i mig després de la fi oficial de la recessió, l'atur encara és lamentablement elevat.

Tanmateix, hi ha raons per creure que estem en una (lenta) via que porta a temps millors. I no hi estaríem si Obama hagués cedit a les exigències dels republicans de retallar dràsticament les despeses o si la Reserva Federal hagués cedit a les exigències republicanes d'endurir la política monetària.

Per què deixo que una espurna d'optimisme travessi la nuvolada? Les últimes dades econòmiques han estat una mica millors, però ja hem vist moltes falses renaixences en aquest terreny. Més important és el fet que tenim proves que indiquen que els dos grans problemes a l'origen de la crisi econòmica, la bombolla immobiliària i el deute privat excessiu, finalment estan millorant.

Pel que fa al problema immobiliari: com actualment sap tothom (tot i que quins insults no van haver de sentir els que gosaven assenyalar-ho mentre tot això passava!), entre el 2000 i el 2006 teníem una bombolla immobiliària monstruosa. Els preus de l'habitatge creixien ràpidament i hi havia un excés clar de construcció. Quan es va punxar la bombolla, la construcció, que havia estat l'impulsor principal de l'economia durant allò que anomenaven el "boom Bush", se'n va anar en orris.

Però la bombolla es va començar a desinflar fa gairebé sis anys. El preu de l'habitatge ha tornat als nivells del 2003 i, després d'una crisi prolongada en la construcció de nous habitatges, sembla que ara als Estats Units hi ha una oferta notablement baixa d'habitatges, si més no en comparació amb els nivells històrics.

Però per què la gent no compra? Perquè l'estat deprimit de l'economia fa que molta gent que normalment compraria un habitatge o bé no se'l pugui permetre o bé estigui tan preocupada per les perspectives laborals que no s'hi vulgui arriscar.

Però l'economia està deprimida en bona part a causa de la bombolla immobiliària, cosa que suggereix de manera immediata la possibilitat d'un cercle virtuós: una economia ascendent comportaria una pujada en les compres d'habitatge, cosa que comportaria més construcció, cosa que enfortiria encara més l'economia, etc. I si observem minuciosament les últimes dades, sembla que podria haver començat una cosa semblant a això: les xifres de compra d'habitatge creixen, l'atur baixa i la confiança dels constructors puja.

D'altra banda, les possibilitats d'entrar en un cercle virtuós creixen, perquè hem fet progressos remarcables en el front del deute.

Això no és pas el que sentim en el debat públic, esclar, on l'atenció està totalment focalitzada en el deute públic; però qualsevol que hagi estudiat seriosament com ens vam ficar en aquesta crisi sap que el deute privat, sobretot el domèstic, en va ser el veritable culpable: el que va construir el decorat de la crisi va ser l'explosió del deute domèstic durant els anys de Bush. I la bona notícia és que aquest deute privat ha baixat en termes de quantitat total de dòlars i ha baixat substancialment en termes de percentatge de PIB des del 2008.

Evidentment encara hi ha grans perills, sobretot el perill que les dificultats a Europa puguin fer descarrilar la nostra recuperació incipient. I sobre això vet aquí una història, una història explicada recentment per un informe del McKinsey Global Institute.

Aquest informe traça els progressos del despalanquejament, és a dir, el procés d'abaixar els nivells excessius de deute. Reflecteix un progrés substancial als Estats Units, cosa que contrasta amb la falta de progressos a Europa. I tot i que l'informe no ho diu de manera explícita, és força evident per què les coses van pitjor a Europa que no pas aquí: perquè els responsables polítics europeus han tingut por d'allò que no calia témer.

Concretament, el Banc Central Europeu ha temut la inflació -fins i tot va augmentar els tipus d'interès durant el 2011 i després, en el mateix any, va haver de fer marxa enrere- en lloc de preocupar-se d'afavorir la recuperació econòmica. L'austeritat fiscal, que se suposava que havia de limitar l'augment del deute públic, ha deprimit l'economia i ha fet impossible aconseguir la reducció necessària del deute privat. El resultat final és que malgrat totes les lliçons morals dels europeus demonitzant els préstecs, ells no fan cap progrés en la reducció del deute; en canvi, nosaltres sí.

Tornem a la situació dels EUA: el meu optimisme prudent no s'hauria de confondre amb l'afirmació que tot va bé. Ja hem patit danys enormes i innecessaris, a causa d'una resposta inadequada a la crisi. No hem estat capaços de proporcionar alleujaments significatius de les hipoteques, cosa que ens hauria ajudat a fer baixar els nivells de deute amb més rapidesa. I encara que el meu esperat cercle virtuós estigui en camí, passaran anys abans no tinguem res semblant a la plena ocupació.

Amb tot, les coses podrien haver anat pitjor; haurien estat pitjor si haguéssim seguit les polítiques que exigien els oponents d'Obama. Com deia al principi, els republicans exigien que la Fed parés d'intentar que els tipus d'interès baixessin, i que les despeses federals fossin dràsticament reduïdes: cosa que equival a dir que exigien emular l'error europeu.

I si aquest any les eleccions porten la ideologia equivocada al poder, la incipient recuperació nord-americana podria ben bé quedar en no res.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT