26/05/2017

Notes sobre el Procés (13)

3 min
Notes sobre el Procés (13)

1. L’esfondrament del PDECat. La fallida d’una empresa comporta que els accionistes perdin el capital que hi tenien invertit, que els treballadors perdin la feina amb menys indemnització i que els proveïdors i creditors perdin part del crèdit o tot. En el món dels negocis no és infreqüent que l’empresari que acaba de protagonitzar una fallida obri una nova empresa per fer la mateixa activitat, amb una part del mateix personal i per subministrar als mateixos clients. En aquests casos no sempre resulta fàcil destriar el que constitueix un legítim esforç per crear riquesa amb les despulles d’un naufragi i el que constitueix una estafa als creditors. És per això que els jutges mercantils han de determinar si aquesta nova activitat s’ha de considerar o no “continuadora” de l’anterior. Si ho és, ha de fer-se càrrec dels deutes i de tots els treballadors de l’empresa original.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La confessió del president Pujol i l’evidència que el partit s’havia estat finançant de manera irregular (encara que no necessàriament il·legal) va ser considerada pels dirigents de CDC com un motiu de fallida del partit i van decidir-ne la liquidació. Alhora, van crear un nou partit amb els mateixos directius i per cobrir el mateix espai electoral.

Els esforços per salvar el que es pogués del naufragi són d’agrair, perquè CDC aglutinava una part significativa de la societat catalana que, en absència d’un partit equivalent, podria optar pel retraïment.

Ara bé, no es pot descartar que, a l’hora de la veritat, un tribunal dictamini que el PDECat és “continuador” de CDC i que, per tant, s’ha de fer càrrec dels deutes generats per eventuals sentències condemnatòries en judicis per corrupció. Però el risc autènticament greu de l’estratègia era i és que l’electorat consideri que el PDECat no representa una ruptura real amb la corrupció de CDC. Per aquest motiu, l’actitud del PDECat contrària a acceptar que el Palau de la Música exigís a CDC el retorn de les quantitats que s’havia embutxacat ha resultat devastadora per a la credibilitat del nou partit.

Es tracta d’una pèssima notícia per als electors del PDECat, per al procés independentista i per a la salut política del país. Als dirigents del nou partit se’ls acaben -si és que no se’ls han acabat ja- les oportunitats per demostrar que la creació del PDECat no va ser només una maniobra de camuflatge maldestrament executada.

2. Referèndum o referèndum. Les últimes eleccions autonòmiques van ser dissenyades com unes “plebiscitàries” la victòria en les quals seria interpretada com un aval a la independització. El full de ruta consistia a declarar la independència, preparar un projecte de Constitució i sotmetre’l a referèndum: plebiscitàries-Constitució-referèndum.

Els resultats de les eleccions del 27-S van ser molt positius, però insuficients. Com que no es va voler reconèixer la inviabilitat del full de ruta que havia portat a les eleccions, tot seguit va venir un període de desconcert en què va quedar clar que l’independentisme, que havia gestionat impecablement una llarga campanya de mobilització, havia perdut els papers. En la confusió, el foc amic va descavalcar el líder de la coalició que liderava l’independentisme i va impedir l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, que per primera vegada tenia un govern explícitament independentista.

Amb l’habilitat d’un judoka, Puigdemont va tenir l’encert de redreçar la situació amb la fórmula “referèndum o referèndum”, la qual té tres efectes benèfics: enterra dignament el fallit full de ruta, desbloqueja el suport de la CUP al Govern i torna a apel·lar no al 50% de l’electorat independentista sinó al 80% favorable al referèndum.

Contràriament al que diuen alguns, el risc de la nova fórmula no és que es faci un “nou 9-N que no serviria per a res”. Aquest risc no existeix perquè Madrid no permetrà que es faci un nou 9-N. El risc és que, sota amenaces de Madrid, el referèndum no tingui lloc i el govern de la Generalitat faci el ridícul.

3. La inexistència de la tercera via. Converso amb una persona terceraviista la trajectòria i opinions de la qual respecto. Considera que el referèndum no es podrà fer, que s’hauran de convocar eleccions autonòmiques, que el PDECat quedarà escombrat, que ERC pujarà però no prou per imposar-se, i que aleshores es donaran les condicions perquè es concreti un pacte liderat per Junqueras i Santamaría que ajorni sine die l’independentisme a canvi del blindatge cultural i econòmic de l’autonomia.

Li dic que es tracta d’un conte de fades. No perquè els catalans no estiguem disposats al pacte, que crec que sempre ho estarem, sinó perquè els castellans que manen no ho estaran. És per com són ells que les opcions són o tot o res.

stats