La República Catalana i la UE: deixem-nos de màgia
Plana centreeuropea. Uns soldats avancen clavant estaques. S’aturen davant d’una casa. El comandant pica a la porta. Explica al sorprès propietari que estan marcant la nova frontera russo-polonesa, que el traçat travessaria la casa per la meitat, que ell està autoritzat a desviar-lo i, en conseqüència, li demana si prefereix que la casa resti a Polònia o s’incorpori a Rússia. Després d’una breu reflexió, el pagès tria: “Dins de Polònia. He sentit dir que l’hivern rus és terrible”.
El dia 24 el professor Fernando Guirao publicava un article en què, comentant-ne d’altres d’Albert Carreras, denunciava l’error dels qui, per defensar la independència de Catalunya, s’atreveixen a predir el comportament de les institucions europees i, sobretot, “escatimen al públic en general un debat seriós sobre costos i beneficis de la independència de Catalunya”. Confesso que el que m’ha induït a contestar-lo ha estat el títol de l’article, “La República Catalana i la UE: obrim el debat seriós”, i concretament les paraules obrim i seriós.
Ja l’any 2014, i juntament amb O. Amat, J. Borrell, J.L. Feito, F. Granell, J.L. Ollé, E. Ontiveros, E. Paluzie i C. Polo, vaig participar en tres debats que es van centrar en aquell tema. També l’any 2014 vaig participar en un treball col·lectiu coordinat pel Col·legi d’Economistes sobre l’impacte econòmic de la independència, i ho vaig fer justament analitzant el que havien dit 46 economistes sobre la relació amb la UE. Podria allargar-me, però puc assegurar que tots aquells exercicis, i molts més, van ser seriosos, i, per tant, em sembla desafortunat demanar ara que “obrim el debat seriós”. Personalment, em fa l’efecte que el debat no sols està obert sinó que ja ha donat de si tot el que podia donar.
Guirao considera que els independentistes són excessivament optimistes sobre la reacció de les institucions europees, que encara que el més racional seria mantenir des del primer minut l’accés al mercat únic no podem estar-ne segurs, que els bancs catalans no podrien tenir accés al suport en darrera instància del BCE i, en definitiva, que “l’únic que sí que es pot assegurar amb total certesa és que [...] la relació de la República Catalana amb la Unió Europea empitjorarà si la declaració d’independència es produeix de manera unilateral [...]”.
La conclusió de Guirao es basa, com la de molts opinadors independentistes i antiindependentistes, en un supòsit absurd: que la independència unilateral és possible; és a dir, que n’hi ha prou amb una declaració d’independència perquè a la frontera, als comptes dels pensionistes o als jutjats hi comencin a passar coses. He denunciat aquest absurd en altres ocasions, algunes d’elles a l’ARA (“El mite del període transitori”, 19-9-15, i “El mite de la independència unilateral”, 26-9-15). Hi concloïa: “Un eventual resultat positiu del referèndum i la corresponent proclamació no suposarien automàticament la independència (ni, per tant, la sortida de la Unió Europea, de l’euro, etc.), però farien inevitables les negociacions amb Espanya i amb la Unió Europea. La independència no serà ni ràpida ni fàcil, però serà ordenada i conveniada”.
Afortunadament, ni soc l’únic que pensa d’aquesta manera ni només pensem així gent dedicada a la reflexió. La setmana passada, per exemple, un membre de la direcció d’ERC va afirmar en públic, davant meu, que un hipotètic resultat favorable al referèndum que es prepara a la tardor no significaria automàticament la independència, sinó només l’element que forçaria l’estat espanyol i la Unió Europea a obrir negociacions, unes negociacions que preveia molt llargues.
En definitiva, dono la benvinguda al professor Guirao al debat sobre l’impacte de la independència en les relacions entre Catalunya i la UE, però li suggereixo que, si vol mantenir-lo en un nivell seriós, s’oblidi de la màgia: ni n’hi ha prou amb un resultat favorable a la independència en un referèndum (el cas escocès preveia un període de dos anys posterior a aquest hipotètic resultat), ni es pot produir “l’exclusió de Catalunya i dels catalans de la Unió Europea, de les seves institucions i de les seves polítiques des de l’instant de la declaració d’independència”.
El debat no és quines conseqüències tindria una independització unilateral, sinó quin seria el resultat d’una negociació multilateral (incloent-hi creditors del Regne d’Espanya i representants dels estats amb interessos econòmics a Catalunya) prèvia a la independització. L’escenari realista és el segon.
