31/03/2017

Salaris, lloguers i impostos

3 min

Els pressupostos de la Generalitat han pogut ser aprovats gràcies al suport, poc entusiasta, de la CUP. El punt de fricció més important amb Junts pel Sí ha estat el de la fiscalitat. Fonamentalment, les propostes de la CUP consistien a apujar un punt l’IRPF a les rendes d’entre 60.000 i 120.000 euros, crear un impost específic per a grans fortunes i recuperar l’impost de successions. El president Puigdemont s’hi va negar adduint que, “en fiscalitat, ja s’ha tocat os”, i els cupaires s’hi han avingut a contracor en considerar que el referèndum és prioritari. Els comuns, per la seva banda, exploten tant com poden aquesta contradicció i no s’estan de retreure, tant a la CUP com a ERC, que no hagin aprofitat els pressupostos per “apujar els impostos als rics”, una proposició a què donarien suport tres de cada quatre catalans, segons el CEO.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Com que la distribució de la renda està empitjorant molt, no puc sinó simpatitzar amb les intencions de la CUP i dels comuns, però com que la fiscalitat només aconsegueix gravar les classes mitjanes, no puc sinó simpatitzar també amb la fermesa dels que es resisteixen a apujar els impostos.

Aquest dilema no és específic de Catalunya. Gràcies a la globalització, les rendes molt altes han desenvolupat proteccions enfront als impostos, de manera que la fiscalitat, que havia estat un gran instrument per anivellar els ingressos de la població, és cada cop més impotent.

Fins fa poques dècades els rics residien a Pedralbes, tenien una fàbrica al Poblenou i estiuejaven a Llafranc. En aquell món resultava fàcil gravar les seves rendes i les seves propietats. Avui els rics de debò resideixen on fiscalment els resulta més atractiu fer-ho, no tenen fàbriques sinó participacions financeres i les pertinences materials són propietat d’entitats domiciliades a l’estranger. Tot legal, esclar. Personatges així poden semblar exòtics, però són personatges així els que s’han quedat amb la major part de l’augment de la renda que s’ha produït al món occidental en els últims quaranta anys. Per això, la insistència de la CUP i dels comuns a centrar el debat sobre la distribució en l’IRPF o en l’impost de successions no deixa de constituir un cert anacronisme. Com es pot superar aquesta situació?

Xavier Roig publicava la setmana passada un article (ARA, 23-3-17, “Enyorança dels cotxes”) en què donava, de passada, una pista valuosa. Hi parlava de “locals comercials [que] passen a estar ocupats per les multinacionals del comerç, a les quals es tolera que paguin salaris suficientment baixos per poder pagar lloguers elevadíssims”.

Roig contraposa lloguers i salaris. En canvi, ens havíem acostumat a considerar el conflicte pel repartiment com el conflicte entre capitalistes i treballadors: beneficis contra salaris.

Fins als anys setanta els salaris s’emportaven una part del PIB que doblava la que s’emportava el capital, i aquesta proporció s’havia mantingut molt estable des que hi ha estadístiques. En els últims quaranta anys, en canvi, la proporció ha evolucionat contra els salaris. S’ha volgut explicar aquesta evolució com la conseqüència de la pèrdua de poder negociador per part dels treballadors i s’ha relacionat, per exemple, amb la caiguda de l’afiliació sindical. O sigui, beneficis contra salaris.

Ara bé, una anàlisi curosa de les dades de diversos països occidentals ha posat de manifest que el motiu pel qual la participació del capital ha guanyat pes no es deu al repartiment del producte entre propietaris i treballadors dins del sector productiu, que no s’ha modificat substancialment, sinó exclusivament a l’augment de les rendes de la propietat immobiliària. O sigui, lloguers contra salaris.

Aquest fet és especialment rellevant a casa nostra, on és fàcil observar que els emplaçaments on s’han produït més augments dels valors immobiliaris coincideixen amb els indrets on el nivell de vida mitjà ha evolucionat pitjor. Els propietaris del Baix Penedès han fet més diners que els de l’Alt Penedès, però el PIB per càpita és més baix en aquell que en aquest, i el mateix passa si comparem Lleida amb les Balears, l’Empordà amb el Pla de l’Estany o la Garrotxa, el Priorat amb la Costa Daurada. Confirmant l’observació d’en Roig, els empresaris de les zones més densificades paguen poc als seus treballadors però molt als propietaris dels locals.

En conclusió, millorar l’equitat del món en què ens ha tocat viure exigeix apujar els salaris baixos (que són indignes) i redirigir el focus de la fiscalitat cap a la propietat immobiliària. En primer lloc, perquè és la que s’està apropiant dels augments de la producció, i en segon lloc perquè no pot amagar-se a l’estranger. Les rendes de la classe mitjana, en canvi, les podem deixar tranquil·les.

stats